Tast de 26/11/2010. EL VI NEGRE, EL PINOT I EL CLIMA MEDITERRANI (Part III i final)

Com anàvem dient,... una vegada capficats en el tast dels Pinots Noir "mediterranis", resultava imprescindible obrir una referència de Borgonya. Per donar remei a aquesta situació, s'havia buscat un vi que sense des-dir als que encara teníem damunt la taula i mantenint-se dins del mateix entorn de preu, (la vintena d'euros) fóra un veritable referent. L'opció va ser un vi de Nicolas Potel, el Clos Rousseau de 2005, un 1er. Cru criat a Santenay, a la borgonyesa Côte de Beaune. Un vi molt ben equilibrat i al nivells dels companys de tast, però amb menor color i major finor –Ara si, podiem donar el tast per acabat!-. La "parella de ball" d’aquest vi i de les restes dels abans tastats fou un sopar amb un plat principal també d'arrels franceses; "Confit d'ànec amb creïlles a la Sarladaise i compota de pomes".

Caldria explicar per a qui ho desconega i l'interesse, sense ànim d'aprofundir en el tema, que pels Vignobles de La Bourgogne hi ha un sistema propi de classificació basada en denominacions específiques, on totes les terres de correu tenen una assignació de nom propi segons geologia i geografia (al voltant de 400). Tot i que l'organització d'aquestes segueix un esquema simple, les més de cent denominacions i la quantitat innumerable de climes fan que la comprensió del vi de Borgonya siga molt complexa. L'ordre de qualitat de manera descendent podríem esquematitzar-lo de manera molt genèrica segons la següent relació: Grands Crus, Premier Crus,  Commune ó Village i finalment el Bourgogne genèric. Precisament fa uns dies s’ha publicat un post que fa referència a l'assumpte en un dels “blocs amics”·, que tenim enllaçats amb el nostre.

Posats ja a tastar, -per qué no acabar d'igual manera?- com a postre es va organitzar un tast de Xocolates "Grand Cru" de la prestigiosa marca Valrhona. I diem ara també "Grand Cru", perque les grans marques xocolateres, imitant al món del vi francès, han impulsat aquesta garantia de qualitat que permet obtenir xocolates originals i que contenen la tipicitat d’un terreny determinat.

Després d'una breu introducció per coneixer, entre altres coses, les quatre varietats de l'arbre de cacau i les seves caractrístiques de major relleu; Crioll (molt aromàtic, quasi floral i poc amarg), Foraster (el més produït i neutre), Trinitari (híbrid dels anteriors, subtil, complex i agradablement amarg) i Nacional (molt fi i escàs) vingué el tast dels que segueixen:

- JIVARA (Ecuador). Cremós i sabor a cacau.

- MANJARI (Madagascar). Fresc i acidulat.

- TAÏNORI (República Dominicana). Intens i afruitat.

- CARAÏBE. Equilibrat i voluptuós.

- GUANAJA. (Hondures). Amarg i elegant.

- ALPACO (Ecuador). Flors i fusta.

Les opinions finals quedaren dividides entre els partidaris del Taïnori i el Guanaja, tot i l'enorme qualitat dels altres.

Haguérem pogut acompanyar els xocolates amb un vi dolç de postre, però resultava més interessant fer-ho amb un altre Pinot Noir (el que feia 8) criat també en clima mediterrani, però el de la zona més llunyana del planeta, just a les nostres antípodes, a Nova Zelanda; l'elegit fou Cable Bay Pinot Noir 2006, fet a Malborough, a l'extrem Nord de l'Illa Sud. L’Illa Nord té un clima més càlid, quasi subtropical, però el de la Sud, més exposada als vents antártics és pràcticament com el nostre, sobre-tot a les zones més al Nord i protegides per les muntanyes, on es fan uns excel·lents vins. Aquest, malauradament estava defectuós i ara no era pel suro, (els vins de l'anomenat "Nou Món" duen els gens glamourosos taps de rosca) era per l’aroma d’ensoframent ó d’anhídrid sulfurós. -Tot no podia ser perfecte!-