El millor café del món

A més a més dels gelats, els italians tenen fama de fer el millor café del món, tot i que existeix una franquicia estadounidenca que publicitariament els disputa el liderat. Com tothom i malgrat que cada vegada resulte més difícil, nosaltres també tenim algun lloc favorit del nostre entorn on sabem que podem prendre un bon café. I quan diem açò ens referim a café de veritat, no parlem de l'encapsulat, despullat de la personalitat i caràcter que li transmet l’ésser humà que el prepara front a la cafetera. S’haureu adonat que avuí toca parlar del café, aqueix petit i curt plaer, ànima de relacions socials, una substància alhora tan innecessària però tan imprescindible i que dóna per a tant. Tanmateix, es tracta de la matèria primera que més negoci mou al món, després del petroli.

Amb aquests antecedents, iniciàrem per Roma una recerca del que podia ser el millor café d’allà, i per tant... -segons els italians, el millor del món!- D'entrada direm que existeixen a la “Ciutat Eterna” dos conegudíssims establiments que s'autoproclamen com els del millor café i per tant constituïen les primeres parades obligatòries. Es tracta de "La Tazza d’Oro" i el "Café Sant’Eustacchio", però ambdues visites varen resultar igual de frustrants. A la primera d’aquestes cafeteries, tot i les bones expectatives inicials de veure el torrador allí mateix, inundant d’aroma el local, el café ens resultà molt poc aromàtic i excessivament concentrat amb un regust de torrefacció que anul·lava a la resta de possibles matisos. De la segona podem dir que és més el misteri que envolta a la preparació, amb una resultona i abundant bromera que els mèrits aconseguits per aquesta en benefici del negre líquid, un poc més fluix i més aromàtic que el d’abans però sense cap caràcter que despertara un entusiasme especial. Cal afegir que ací les cafeteres estan damunt del mostrador, en direcció oposada a la clientela i amb uns panells laterals que ajuden a que els cambrers s’amaguen darrere per preparar-lo.

Decebuts, va decaure l’interés inicial, però als pocs dies d'estar allà va aparèixer inesperadament un café que si ens va sorprendre sobre-manera. I no va ser precisament a una cafeteria sinó a un restaurant, a l'estrelat "Agata e Romeo". Després de gaudir d’un bon dinar i un més que memorable postre, “La Millefoglie di Agata”, aparegué el millor café romà que tastarem; equilibrat, cremós, intens,... un dels millors que hem assaborit mai. El seu servei, com es veu a la foto, duia uns components que deurien acompanyar sempre a un café que vulga presumir de ser un "Gran Café"; Informació d’ell mateix i un Petit-four. Es tractava d’un aràbica de Giovanni Erbisti, una firma que des de 1947 fabrica el que, de moment i per a nosaltres podria ser el millor café. (Del món?)

Malauradament, resulta prou comú comprovar dia a dia que les anomenades cafeteries, tot i que el nom les atribueix aquesta especialitat, no són precisament el lloc on es solen trobar sempre els millors cafés. I també, que en molts restaurants "de mitja capeta", tot i que es presenta un pretenciós servei de café amb una muntonada de tipus de sucre al nostre abast, el café no arriba a l’altura del que deuria ser admisible.