5é. aniversari

Ara fa cinc anys us donàvem la benvinguda al bloc que acabàvem d'estrenar. Des d'aleshores ja hem 'penjat' més de dos-cents 'post' on hem compartit tot tipus d'experiències, recomanacions i altres comentaris; enogastronòmics en la seua major part.
I de la mateixa manera, fa dos dies tancàvem la 7a. temporada de sessions del grup de tast, de les que hem anat publicant també ací informació, resultats i conclusions dels ja més de 350 vins tastats.
Avui toca compartir l'alegria i satisfacció d'aqueixa efemèride, aprofitant l'advinentesa per agrair-vos la fidelitat molt especialment als que ens seguiu de manera habitual, però també als que ho haveu fet almenys alguna vegada. Per la nostra banda, continuarem esforçant-nos per continuar creant continguts que us puguen resultar d'interés.
Continuem trobant-nos en la xarxa!

Eivissa! Tan prop i tan lluny...

Fa uns dies estiguérem a la major de les Pitiüses, gaudint d’aqueix encreuament entre tradició i modernitat que la fa tan especial. Coneguérem molts indrets, persones i fets relacionats amb la seua història de varis mil•lennis i ens meravellàrem amb aqueixos racons sorprenents que té per tot arreu; Dalt Vila i el Puig de Missa, les necròpolis púniques i Sa Caleta, Es Vedrà i Ses Salines, l’arquitectura popular i les torres de guaita,... i és que hi ha tant per triar!
Tanmateix la seua proximitat a la nostra costa, el contacte marítim directe des de Dénia o les incursions constants a l’RDS del cotxe fan que ens resulte molt familiar tot allò, però la barrera que suposa que aqueixes 55 milles de distància siguen nàutiques també engreixa un cert desconeixement entre ambdues parts de la mar.
Per la nostra banda, com solem fer per ací, li dedicarem especial atenció a l’aspecte gastronòmic, anomenant primer alguns plats de cuina eivissenca per recomanar després els que varem poder tastar i ens agradaren. En una primera i ràpida recerca d’especialitats de l’illa, entre les consumides de manera habitual podríem esmentar entre altres: l’amanida pagesa, el sofrit, el bullit de peix, el ventre farcit, la sobrassada, la borrida de rajada, les frites (de polp, de porc i de freixura), el guisat de peix, la tonyina a l'eivissenca, el flaó (res a veure amb el de Morella), la greixonera o les orelletes.
Cal dir que com a molts llocs invadits pel turisme de masses, la cuina internacional ha anat acaparant a bona part d’un sector hostaler que s’ha mogut entre la indefinició i l’adaptació de la forta demanda forana. No hi ha a l'illa cap establiment que destaque de manera especial sobre la resta com a restaurant creatiu o gastronòmic, però són molts els que fan una ullada sobre les preparacions tradicionals i treballen adequadament els productes locals i de proximitat amb un toc de modernitat. I ha estat a aqueixa recerca a la que ens hem dedicat aquesta vegada.

Visitàrem 'Porto Salé', en ple barri turístic de La Marina, a Eivissa, d'on podem recomanar unes excel•lents fritada de polp i greixonera.  A 'Es Rebost de Can Prats', de Sant Antoni de Portmany, coneguérem l’amanida de crostes amb amb peix sec de Formentera i el Sofrit pagès (a diferència del frit mallorquí, aquest va molt  menys especiat i la carn es sofregeix una vegada cuita), també molt recomanables ambdós plats i el lloc en si mateix; autèntic, honest i de tracte molt proper. L’àpat que es presentava com el més gastronòmic de tots tres fou a l’encisador restaurant de Sant Agustí des Vedrà, 'Can Berri Vell', però acabà sent el més contradictori ja que després d’un inici meteòric amb els ‘Raviolis farcits de botifarreta dolça amb salsa de ceps’, els ‘Ous estrellats amb sobrassada i un revoltim de bolets silvestres’ i el ‘Polp a la graella amb patató saltat amb romaní i romesco de taronja’-a quin millor?- arribà una ’Rajada amb gazpachuelo de safrà i pa de verdures torrades i moraduix’ que inexplicablement ens varen servir en evident mal estat. De fet el cambrer, no es va estranyar gens quan els la tornàrem. Però el mal ja estava fet, i ni el seu golós ‘Flaó en dues versions’ ens va fer oblidar el mal tràngol. Al final del sopar s’acostà Vicent Tur, el cap de sala, més que per disculpar-se per descarregar tota la responsabilitat sobre el peixater... No cal més comentaris!
I pel que fa als vins, a Eivissa els ha passat una mica com amb la gastronomia, després d’anys d’oblit ara intenten recuperar la viticultura local, però en aquest producte amb varietats emprades. En tastàrem un parell dels de Can Rich, d'entre els quals volem destacar el blanc, fet de Malvasia i Monestrell.
El que sí estat sempre i continua ben present és la tradició licorera de l'illa, amb les Herbes i la Frígola. Vegeu el bell contrast de color d'ambdues a les fotos que segueixen:

Tast de 27/3/2015. Criances de la Ribera del Duero.

Ben passada ja la cinquantena de sessions de tast, per fi va haver un dels organitzadors de torn que es va decidir per dedicar-ne una a la ben coneguda DO, Ribera del Duero. Havia hagut ja algun vi d'allà (un Protos a la primera sessió, una vertical d'Alión a la vuitena i alguna coseta més) però mai un tast dedicat als vins d'aquella DO en general, tot i ser una de les més populars i afamades de l'Estat.

I tal com ens va dir el nostre amfitrió: -"Què voleu que us conte de la Ribera que no sapigueu ja?"-. Així que per aquesta vegada passarem directe a presentar els vins i comentar-los, sols esmentant abans que el tast es va estructurar en dos blocs: tres d'una línia més moderna i amb una mica de cupatge i tres més clàssics, fets únicament amb Ull de Llebre (o Tinta Fina com també diuen allà), tots criances de 2011.

• Carmelo Rodero Crianza 2011. Bodegas Rodero. DO Ribera del Duero.  Barreja de Tinta del País (90%) i Cabernet Sauvignon (10%) criat en roure francès i americà durant 15 mesos. Color cirera picota de capa alta, dens i glicèric. Aromes balsàmiques i de pruna madura, complexe en nas però eteri. Desenvolupament golós amb presència de toffee, regalèssia i vainilla. Ben complementat de sabor, amb estructura concentrada i molt llarg.
• López Cristobal Tinto Crianza 2011. Bodegas López Cristobal. DO Ribera del Duero. 95% Tinta del País, 5% Merlot amb criança de 12 mesos en bótes de roure (70% francès, 30% americà). Lleugerament tèrbol, també de color picota amb capa mitjana i dens. Aromes de fruita (mora) i carnosos, de licor i tabac. Tanins suaus.
• Valtravieso Crianza 2011. Valtravieso Bodegas y Viñedos. DO Ribera del Duero. Coupatge de 90% de Tinta Fina, 5% de Cabernet Sauvignon i 5% de Merlot, criat durant 12 mesos en bótes de roure francès dels boscos d'Allier, Nevers i Bosgues. Aromes de reducció i també de mantega fresca i torrefactes. Molt variable al moure la copa. Punxenc en boca, ample i de tanins aspres.
• Condado de Haza 2011.Bodegas Condado de Haza-Grupo Pesquera-Alejandro Fernández. 100% Ull de Llebre amb 18 mesos de pas per bóta. Color picota de capa alta. Aromes de flors músties, càmfora i cautxú (material esportiu per estrenar). Concentrat, ample i saborós, però una mica astringent.
• Viña Pedrosa Crianza 2011. Bodegas Hermanos Pérez Pascuas. Tinta del País 100% amb permanència de 18 mesos en bótes de roure americà i francès. De color cirera i capa mitjana. Molt aromàtic, destacant els florals d'acàcia i de matolls mullats (xampinyons), molt mineral, d'evolució a notes làctiques (llet, toffee) i d'ebenisteria. Punxenc, ample i molt llarg.
• Matarromera Crianza 2011. Bodega Matarromera-Grupo Matarromera. 100% d'ull de llebre envellit durant 14 mesos en bótes de roure americà i francès. Color lluent de picota i capa alta. Aromes de tinta, espècies dolces (canella) i de cafè amb llet. Concentrat en boca, ample saborós i molt llarg, tot i que un peliu empalagós.

Com a conclusió podem dir que els dos últims, potser els més clàssics, foren els que més agradaren i a parts iguals, tot i que algú es decantà pel primer. 

D'enoturisme per Terres dels Alforins. Celler del Roure

Fa poc més d'una setmana participàvem en una visita a 'Celler del Roure', de Moixent. I com que ens semblà molt interessant, volem compartir el que visquérem allà, fent d'aquesta una recomanació ben especial. Però anem per parts i parlem abans de l'entorn i altres aspectes que a banda de donar-li singularitat al conjunt, ja de manera aïllada i sobradament,  justificarien la visita per ells mateixa.
I com que la part visual també és important, acompanyem el text amb dues dotzenes d'imatges preses durant la visita i els seus comentaris.

• La història. A la part Oest del terme de Moixent es troba La Bastida de les Alcusses, el major jaciment ibèric del País Valencià: es tracta d'un poblat emmurallat on s'estima que van viure entre unes 1.000 a 1.200 persones. Tot i la seua importància, no va durar més enllà d'un segle i els historiadors han observat indicis també que apunten a que va ser violentament destruït i abandonat entorn a l'any 330 abans de Crist, un segle abans de la romanització de la península Ibèrica. El conjunt va ser declarat Monument Històric-Artístic ja a 1931, any en que durant una campanya d'excavacions es va trobar al recinte la ben coneguda figureta de bronze que representa un guerrer a cavall, anomenada comunament el "Guerrer de Moixent".
• El paisatge. La Vall dels Alforins és un altiplà situat a uns 600 metres d'altitut, en la part valenciana configurat pels termes de La Font de la Figuera, Fontanars i la part més alta del de Moixent, entre les estriacions de la Serra de l'Ombria, la Grossa i el Capurutxo. Es tracta d'una vall agrícola de secà, considerada a pesar d'això d'un gran interès i bellesa per la seua peculiar configuració: parcel·les de dimensió reduïda en les que alternen cultius de cereal, vinya i fruiters, separats per tanques i marges naturals i envoltat per boscos de pineda.
• La vinya. Ja centrats en el celler objecte de la nostra visita, aquesta començà en la vinya i a mans de Paco Calatayud, l'octogenari patriarca familiar. Un home de trellat que amb la seua xarrada ens va fer gaudir d'una lliçó de sentit comú, saviesa, apreci per les coses ben fetes i respecte pel territori, alhora que ens contagiava amb la seua gran mostra d'energia vital. Fou ell també qui ens parlà de com se'ls va manar als primers pobladors d'aquest indret conrear sempre per quarts (olives, blat, vinya i ametlles) fet que s'ha mantés quasi inalterable fins l'actualitat, i que ha originat l'aspecte paisatgístic esmentat al paràgraf d'abans. Ens parlà també, entre moltíssimes altres coses, de la varietat local de raïm, la MANDÓ, ja perduda en altres llocs i quasi extingida per ser de peçó fràgil, però que ací s'ha aconseguit mantenir i millorar aconseguint amb ella una de les principals singularitats.
• El celler. Com a celler familiar que és, per a la part de visita interior agafà el testic de guia el fill i cap visible del negoci, l'enginyer agrònom Pablo Calatayud. Fou ell qui una vegada vists els dipòsits d'acer, ens ensenyà la "Joia de la Corona", adquirida i posada en servei més darrerament; la Bodega Fonda, un edifici datat ja al segle XVII (1694) que més tard formà part del patrimoni dels Ducs d'Almodóvar. Es tracta d'un edifici amb una planta de soterrani excavada baix del terreny natural, amb uns túnels on hi han a ambdós costats tota una filera de gerres soterrades que es van fer servir fins meitat del segle passat, i que després de múltiples proves s'han aconseguit reutilitzar (algunes d'elles i amb els mitjans tecnològics i sanitaris actuals) de manera exitosa per a la criança del vi.
• Els vins. El celler, que l'any que ve acomplirà 20 anys, és ja ben conegut pels seus vins: Les Alcusses (que servir el nom de la partida que ocupen i la tipografia de les troballes íberes del poblat veí) i més especialment per Maduresa; però ara també ho comença a ser pels criats a les gerres dels túnels que acabem de descriure, i amb els d'aquests dipòsits de terrisseria ha naixcut una nova línia de producte ben diferenciat i també amb etiquetes de disseny molt ben aconseguit; ara protagonitzades pels simpàtics animalets: cullerot i parotet. La filosofia és la d'uns vins amb menys estructura i més respectuosos amb la varietat de raïm i els materials de l'entorn.
• La gastronomia. El terme de Moixent, està travessat pel riu Cànyoles, afluent de l'Albaida, dins la conca del Xúquer i aquest transcorre entre les Serralades d'Enguera i Grossa, punt de contacte de les Cordilleres Ibèrica i Bètica. Tot açò fa d'aquesta zona un dels principals punt de connexió de la meseta amb la costa, pas actual de l'AVE, però molt abans de la via Augusta i encara més anteriorment de l'Heràclia, o el Camí d'Annibal. Amb això, la fusió gastronòmica amb La Mancha resulta reveladora; podem continuar trobant arrossos com a la resta del País, però és també terra de gaspatxos i de fet el plat local més representatiu és el gaspatxo moixentí, amb la particularitat d'estar ben adobat amb pebrella de l'ombria.

La partida de Les Alcusses, vista des de La Bastida

Tast de 27/02/2015. Un tast de 'contrast'

Per a aquesta sessió #52 de tast, l'organitzador de torn ens havia preparat el que va decidir en anomenar: "un tast de contrast", entenent com a tal el fet de contraposar vins de varietats i zones ben diferents. Però a més a més l'aposta va ser forta, ja que ens va descobrir una petita col·lecció de rareses; la majoria d'ells, vins de tirada molt curta i de llocs i varietats ben desconeguts. En definitiva, vins experimentals, quasi tots de fora de les DDOO estatals.
-Però això no fos tot!- El tast va començar amb les ampolles tapades, amb una proposta de jugar al "Quién es quien?". Malgrat tot, va haver encerts fins al 50%, sent la mitjana del grup del 29%: encerts absoluts pel Bobal, seguit del d'Asturies (57%) i no cap pels de Cádiz, Extremadura, ni -Atenció!- tampoc el de Bèrnia.

I una vegada acabat aquest divertiment d'inici, passàrem al tast:
Mahara 2011. Vinifícate. V.T. Càdiz. Monovarietal de Tintilla de Rota amb 9 mesos de criança. De color teula, lleugerament térbol, dens. Aromes inicials balsàmiques i carnoses, que més tard evolucionarien a tofee. Retronassal mineral i d'estructura punxenca. Llarg.
Retortoiro 2012. Dominio del Urogallo. Ví de taula d'Asturias. Cupatge amb el 70% de verdejo tinta i resta d'altres varietats. Granat, de capa mitjana. Aroma de flors músties i groselles, amb evolució a regalèssia. Concentrat i ample, amb final llarg.
El sueño de Bruno 2011. David Sampedro & Bruno Murciano. Vi de Caudete (sense D.O.). 100% Bobal amb criança de 14 mesos en foudres de roure. Color grana cristal·lí, d capa baixa. Aromes florals (violeta) i de torrat. Ample en volum, amb final lleugerament amarg.
Tinta Amarela Parcela Valdemedel 2013. Envínate. V.T. Extremadura. Monovarietal de "Trincadeira Preta" amb 11 mesos d'envelliment en bótes. Color robí de capa baixa. Aromes de romer i caramel de maduixa. Potent en boca i de duració mitjana. Amb final entre àcid i dolç.
Curií 2012 Giró. Curii Uvas & Vinos. Ví de la Serrelada de Bèrnia (sense D.O.) 100% Giró, amb 8 mesos de pas per fusta. Color ataronjat de capa baixa. L'aparició de mercaptans ens feu considerar-lo defectuós.
Ultreia 2012. Raúl Pérez. D.O. Bierzo. Monovarietal de Mencía amb 12 mesos de criança. Color granat, de capa mitjana. Aromes minerals (pissarra) i una mica herbàcies. Agradable en boca, amb els tanins fins.

Tast de 30/01/2015. Les OAC (Appellation d'Origine Contrôlée) franceses, la Val de Loire i alguns dels seus vins (3/3)

Una vegada ben documentats els antecedents (primera i segona part), ara sí, tocava parlar ja dels vins que varen configurar el tast de gener. I que com venim anunciant foren una representació dels de la 'Val de Loire'; i més concretament de la zona centre d'allà, entre Touraine i Anjou.

Com a vi previ al tast en tinguérem un que tractava de representar als mes beguts a la vall dels castells, un vi de consum diari que podríem prendre d'aperitiu o trobar-lo enlloc acompanyant un menú de mig dia: Cheverny Rosé 2013, de Domaine Chesneau et Fils. Una barreja de Pinot Noir (60%), Gamay Noir (15%) i Pineau d'Aunis (25%) que fan un vi juganer i de fàcil beure, sent a més a més i curiosament el primer rosat que apareixia a les nostres sessions de tast -Haurem de prendre nota i posar remei a aquesta situació!-.
Ja entrant  pròpiament en els vins del tast, tinguérem:

• Acord del Anges 2011. Cave des Producteurs de Montlouis. AOC Montlouis sur Loire. 100% Chenin. De color groc daurat, dens. Aromes lleugers però ben complementats, destacant la presència de notes fruitades de pera, pinya, aranja i també vainilla. Fresc i molt agradable de beure. El vi que més agradà de la nit i alhora el de millor relació qualitat/preu.

Tots els vins del tast foren comprats al territori d'origen, però a més a més el que acabem de comentar a la pròpia cava i els dos que venen a continuació durant una visita al celler. És per això que considerem que paga la pena fer un xicotet comentari sobre aquesta, la de Henry Marionnet: la impressió que ens duguérem d'aquest productor després de conèixer el seu celler i compartir una interessant xarrada amb el seu fill i també elaborador, Jean-Sébastien, fou que estan absolutament pendents de les plantes, investigant amb peus diferents sobre varietat autòctones i recuperant-ne d'altres minoritàries, sempre a la recerca de la màxima expressió varietal que aquestes poden oferir. De fet al celler, envoltat d'una vinya que sembla un vertader jardí, no hi ha cap bóta on envellir els vins produïts, tot un símbol del que pot ser l'estricte respecte al fruit, renunciant a totes les intervencions que siga possible -fent fins i tot un dels seus vins ('Première Vendange') sense sulfits-.

• Touraine Sauvignon 2013. Henry Marionnet. Domaine de la Charmoise. AOC Touraine. Monovarietal de Sauvignon. De color groc palla, amb aromes de pastisseria, poma verda i cítrics (llima i aranja). Fruitós i amable, amb una acidesa ben marcada que esdevé dolçor en el seu punt final.
• Canviant de color i varietat però no de celler, després vingué el torn de Touraine Gamay 2013. Henry Marionnet. Domaine de la Charmoise. AOC Touraine. 100% Gamay. Color granat de capa alta, amb reflexos morats. Aroma carnós en primer terme que deixà pas a un altre una mica mes fruitós, amb la maduixa en primer lloc i com a protagonista gran. Lleuger i de pas fàcil.
• Le Clos Guillot 2011. Domaine Bernard Baudry . AOC Chinon. Monovarietal de Cabernet Franc amb criança en bóta de 12 mesos. Color granat. Malauradament sortí defectuós.
• Cuvée Marie 2011. Béatrice et Pascal Lamber. Domaine Les Chesnaies. AOC Chinon. Monovarietal de Cabernet Franc de conreu biològic eco-certificat i biodinàmic, amb estada de 24 mesos en bótes de roure. Color picota de capa mitjana. Aroma desconcertant a flors seques. I acetona... També defectuós!
• Passat els fracàs amb els Chinon, vingué l'altre Cabernet dels que tant esperàvem, aquest d'un poc més avall... Château Yvonne 2010. Mathieu Vallee. AOC Saumur Champigny. 100% de Cabernet Franc vinificat en foudres, i criat 12 mesos en bóta i 9 en foudres de roure. Color picota de capa alta. Aromes torrefactes i de fruita roja. Amb tanins frescos i agradables. Bon final per superar les decepcions anteriors, però per baix de les expectatives dipositades.

En acabar el tast, es serví un sopar on hi hagué avocats amb marisc, canelons i Creps Suzette, tot acompanyat per tres vins més de Henry Marionnet:  'La Pucelle de Romorantin 2013', 'Première Vendage 2013' i 'Les Cépages Oubliés 2013'.

Tast de 30/01/2015. Les OAC (Appellation d'Origine Contrôlée) franceses, la Val de Loire i alguns dels seus vins (2/3)

La 'Val de Loire' és una de les principals regions vitivinícoles de França, i també Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO en el tram des de Chalonnes-sur-Loire a Sully-sur-Loire. Tanmateix podem dir que representa, des de l'Atlàntic fins la Regió Centre, el punt d'equilibri entre el Sud i el Nord, la tradició i la modernitat... La seua "Route des Vignobles" és la més llarga de França, amb més de 800 quilòmetres envoltats d’un patrimoni magnífic de castells i paisatges diversos al llarg del Riu. Destaquen, dins de la qualitat del seu patrimoni arquitectònic, les ciutats històriques i els castells de renom mundial. Aquesta regió és sobretot un paisatge cultural excepcional, que dóna testimoni d'un desenvolupament harmoniós amb les interaccions entre l'home i el seu entorn durant més de dos mil anys d'història.

Fent una breu repassada històrica: ja al segle I, Plinius el Vell va parlar de l'existència de vinyes a la vora del Loire. Al 582, Grégoire de Tours al·ludeix per primera vegada a l'existència de vinyes a Touraine. Durant els segles següents, la influència d'Agustí i els monjos benedictins va resultar ser un factor fonamental pel desenvolupament vitivinícola: els monjos conreaven les vinyes i sabien com fer el millor ús de les diverses línies de comunicació disponibles a Pays Nantais. Així, la precarietat de les rutes terrestres va beneficiar el Loire com un canal de transport ideal, i el comerç fluvial va facilitar l’intercanvi entre els diferents ports. Les vinyes d’Angers van experimentar un auge gran quan Enric II, comte d'Anjou, es va convertir en rei d'Anglaterra, a 1154. A més de les exportacions, el Loire també va facilitar la introducció de noves varietats de raïm: així, al segle XVI, François Rabelais esmenta en els seus escrits els vins de Chinon de "Breton", és a dir, de Cabernet Franc natiu al Sud-oest, vingut pel riu des de la regió de Nantes. Els comerciants holandesos també van contribuir decisivament a aquest comerç, ja que anaven sempre a la caça de vins adaptats als gustos de la seva clientela i espitjaven una millora de la viticultura rural que duraria fins al mateix segle XIX. En 1709, un terrible hivern va assotar les vinyes: la temperatura va baixar fins a un mínim de -20°C, les bótes explotaven i l'oceà es va congelar al llarg de la costa. La varietat de Melon va aconseguir resistir, donant un vi amb molta personalitat: el Muscadet. La Revolució Francesa va tenir un impacte devastador a les vinyes del Loire, especialment al voltant d'Angers i Nantes, camps de batalla durant la Guerra de la Vendée. La regió es va quedar enrere, però la revolució industrial i el seu desenvolupament en la societat va provocar una creixent demanda de vins ‘de consum diari’, lligat a l'augment de la població de classe obrera de París. Aquest nou impuls es va aturar cap als extrems del segle XIX per la fil·loxera. Un cop superada la crisi, la recerca de la qualitat es va convertir en una preocupació important, especialment en les denominacions de renom. Així, des de la creació de l'AOC, Muscadet, Quincy, Sancerre i Vouvray han estat reconegudes com les Denominacions d'Origen Controlades. Les vinyes d'Anjou, Saumur, Touraine i el Centre van seguir l'exemple. El moviment ha continuat fins al segle XXI, amb el darrer reconeixement per a la denominació Saumur Puy-Notre-Dame, ja a 2009.

Dins del conjunt de les denominacions genèriques d'Pays Nantais, Anjou, Saumur i Touraine (les quatre zones definides), tothom vol reivindicar l'orgull de l'herència històrica, cultural i gastronòmica de la regió. En general, la Val de Loire es beneficia d'un clima temperat, però mo iniforme: mentre que en Pays Nantais i en Anjou és oceànic; des de Saumurois a Touraine, d’influència continental, es pot notar com el flux de l'oceà va perdent-se poc a poc darrere el relleu dels turons; I més endins, de les fronteres de Touraine al Centre, el clima canvia i es converteix en semi-continental, perdent-se gairebé del tot la influència oceànica. El Loire i els seus nombrosos afluents juguen un paper important en aquesta moderació, al provocar un gran nombre de microclimes que contribueix a l'ampla diversitat de vins. El seu efecte buffer és decisiu en la producció de vins dolços i licorosos. En termes generals, aquesta regió també es caracteritza per una gran varietat de microclimes, que varien en funció de les diferències d'altitud, l'exposició vessant i sobre l'abast de la influència dels vents dominants, la brisa nord-est.
En Pays Nantais, hi ha 3 principals tipus de sòl: sòls sorrencs, terres àcides de roca rica en minerals potàssics i sòls de roca bàsica, rica en minerals ferro-magnesians. En Anjou, el subsòl es compon principalment de pissarra argilosa, pissarra de sorra i esquist carbonífer del massís d'Armòrica. A Touraine, el subsòl es compon de pedra calcària de la conca de París amb argila-calcària i terres d'argila de pedrera; les terrasses de les ribes del Loire i el llit són de sorra i grava.
L'harmonia entre les varietats de raïm i els distints terrers és d'allò més excepcional, atès que algunes de les principals varietats de la regió són natives de la vall del Loire, les altres vénen des de l'Est i el Sud Oest de França.
La major part dels vins estan fets d'una sola varietat de raïm. En raïm blanc, destaquen la Chenin (també coneguda com Pineau de la Loire) i la Sauvignon. I com negres, el Cabernet Franc, sovint anomenat "Breton", i la Gamay, particularment estesa a la zona Touraine.
Com ja hem dit, des de Nantes a Sancerre, hi podem trobar una distribució en quatre grans zones (Pays Nantais, Anjou, Touraine i Centre) amb un total de 68 denominacions per a les vinyes del Loire, que depenen de la BIVC (Bureau Interprofessionnel des Vins du Centre). Però també hi ha altres que han optat per romandre independents, com són p.e.: Fiefs vendéens, Bourgueil, Montlouis-sur-Loire, Coteaux du Vendômois, Cheverny i Cour-Cheverny o Valençay. Us detallem el llistat de les primeres, classificades per tipus de vi, per acabar aquest segon bloc.

Quarta Trobada de Cuina Valenciana. Dénia 28/02/2015

Hi ha a 'Facebook' una pàgina que a dia d'avui ja compta amb més de 6.200 membres, molts d'ells ben actius, a qui els agrada compartir i comentar experiències i coneixements relacionats amb la cuina de casa... Parlem de 'CUINA VALENCIANA', una pàgina creada i administrada per Juan Salvador Gayá amb els objectius declarats allà de: 'Receptes, consells dels avis, cuina típica de pobles, recollir les varietats pròpies i típiques de determinades comarques'. Conegut açò, direm que el passat dissabte 28 de febrer estaven convocats els seguidors a participar en la "Quarta Trobada de la Cuina Valenciana". L'esdeveniment estigué, aquesta vegada, organitzat pel propi Juan Salvador i venia precedit de tres experiències anteriors -a Dénia, Beniaia i Cocentaina, respectivament- tot i que aquesta ocasió es presentava de manera més oberta i multitudinària, amb la qual cosa s'aconseguí un gran èxit de participants.
Nosaltres tampoc ens ho vam voler perdre, i ara toca compartir l'experiència contant el nostre punt de vista del que hi va haver. Però caldrà abans començar destacant la bona organització, i amb ella el bon ambient aconseguit: amb un centenar de persones encuriosides i desitjoses de passar-ho bé, aprenent i gaudint dels plats que ens esperaven i de la bona companyia d'altres persones, mig desconegudes però amb inquietuds compartides.
El dinar fou al restaurat Peix i Brases, de Dénia, i el menú preparat ad hoc, d'una relació qualitat/preu excel·lent, estigué format pel següent llistat de plats (als que hem afegit el nostre comentar particular): 'Tomaca amb saladures', delicada combinació de saladures amb verdures i adobats en el seu punt just d'equilibri de sabors; 'Eriçons gratinats', manera elegant de menjar bogamarins, sense perdre aqueix sabor d'escollera tan intens i característic; 'Bull amb ceba', els que tenen costum de menjar-ne segurament trobaren a faltar un major punt de sal, però a nosaltres ens encantà aquesta versió lleugerament actualitzada -i més sana- amb un excel·lent contrapunt entre la caramelització de la ceba i la textura i sabor més fi de l'estómac de la tonyina, en el seu perfecte punt de cocció; 'Gamba amb bledes', el succedani que actualment substitueix la gamba de riu no permet fer meravelles però l'encertat tractament de les bledes salvà el plat; 'Polp amb penques', correcte però sense cap aspecte especialment destacable; 'Arròs amb fava pelada', tot i que resultà òbvia l'experiència llarga del local en la preparació d'arrosos amb el bon sabor de fons aconseguit, fou una llàstima que també es notara que era  la primera vegada que feien aquest tan particular (el punt l'arròs passat contrastava amb el cru de la fava i les viandes semblaven desconnectades del plat); i així arribàrem a les postres, 'Crema de torró de Xixona amb gelat de cítrics', final magnífic i ben equilibrat per sabors i textures.
Els vins que acompanyaren també foren del País: 'Casta Diva Cosecha Dorada', de Bodegas Gutiérrez de La Vega, de Parcent; i 'Las Aves de Paso', de Viticultores Lonecesario, de Venta del Moro.
En acabar hi hagué unes breus intervencions on Juan Salvador Gayá, fent de mestre de cerimònies, agraí en nom dels presents, al xef, José Manuel López, i al propietari del local, Tomás Arribas, l'esforç i interès pres per preparar uns plats tan carregats de tradició, alhora que allunyats dels que fan allà de manera habitual. Des d'ací volem fer extensiu aqueix agraïment a ell mateix per la dedicació presa, alhora que aprofitar també per felicitar-lo públicament per l'èxit aconseguit.
I així acabem... I ens quedem esperant la cinquena! Però abans us adjuntem dotzena i mitja d'imatges que intenten reflectir el bon ambient que es visqué i mostrar els plats que hem tractat de descriure i valorar.

Tast de 30/01/2015. Les OAC (Appellation d'Origine Contrôlée) franceses, la Val de Loire i alguns dels seus vins (1/3)

Ja superada la cinquantena de sessions de tast, 51 més en concret, la primera de 2015 estigué dedicada als vins de la Vall de Loire. I amb això ens endinsàvem a conèixer aquests vins francesos, però molt probablement no tindria massa sentit voler entrar-hi sense haver aprés abans alguna cosa sobre el mode de classificar-los que hi ha allà, i es precisament a això al que dedicàrem la primera part de la xerrada prèvia al tast. Adoptant ací la mateixa estructura, també ho comentarem amb aquesta primera part, de les tres previstes.
Començàrem parlant de l'OAC (Denominació d'Origen Controlada), un concepte desenvolupat a partir de 1935 pels viticultors francesos inicialment en la idea d'associar un àrea de terreny amb una o diverses varietats de raïm i els coneixements específics pel seu conreu i elaboració, una combinació original que és la que dóna als vins unes característiques que no es poden reproduir en altres llocs.
Actualment, i pel que fa a les directives europees, sols es distingeixen dos tipus generals de vins:

• Els vins de taula: vins conformes a les lleis, i jutjats aptes per al consum.
• Els VQPRD: Vins de Qualitat Produïts en una Regió Delimitada.

Tot i açò, combinant-ho amb la classificació històrica francesa de zones molt ben delimitades i identificades pel conreu per una banda, i l'administració territorial per l'altra, que actualment divideix la república en: 27 regions, 101 departaments i 36.681 comunes (o municipis), fa que la classificació del vins francesos quede així:

La Perla de Jávea. Xàbia

Situat on probablement hi ha una de les millors vistes que ofereix la platja de l'Arenal de Xàbia, es troba un restaurant que junt al nom mostra amb orgull la seua data de fundació, 1984. És per tant un dels que ja han passat els trenta dintre del panorama xabienc, amb un exitós relleu generacional pel mig, la qual cosa ja és tot un mèrit en una plaça tan moguda com aquesta... Així doncs, avui parlem de La Perla de Jávea!
Tot i la seua veterania, hem de reconèixer que era la primera vegada que hi estàvem (potser el seu nom no ens resultava massa atractiu, ni tampoc en teníem cap referència) però sempre hi ha una primera vegada, i així fou la nostra, una experiència que considerem que val la pena compartir: entrarem,  trobant-nos de seguida un local elegant i atractiu, ben atés i còmode. Una vegada asseguts, en veure la carta tiràrem a faltar algun tipus de menú degustació però al cap i a la fi tampoc estàvem davant d'un restaurant gastronòmic de cuina creativa. I així fou com ho anàrem comprovant, es tracta més bé d'una cuina sense atreviments però amb una aposta essencial pel producte, el bon producte i amb un excel·lent tractament. Sense més artificis ni atreviments que una acurada presentació de cada plat.
Com a primera opció, tinguérem 'gambusí de Xàbia arrebossat', 'sepionets a la planxa' i 'polp a la brasa amb creïlla i salsa romescu'. Sabem que no són coses complicades i que podem trobar-les enlloc, però no tots són capaços de servir junts tres plats de '10' i ací així ho feren; el fregit del gambusí, el sabor dels sepionets i la textura del polp... -Hi ha coses que no es poden descriure amb paraules!- Per posar un 'però', sols dir que potser la romescu no siga la millor combinació pel polp, però al cap i a la fi tampoc li feia més falta, i la funció estètica resultava perfecta.
Com que era mig dia, de plat principal tocava arròs... L'opció triada fou el 'melós de sèpia, gambes i alls tendres'; perfecte el punt de l'arròs i l'aguant posterior d'aquest -Segur que era 'Bomba' de Pego!- El sabor per contra, tot i que era intens i bo, pecava d'una mica de mancança de connexió entre el brou i la resta dels ingredients. Tot i això, amb un poc de repòs anà millorant i malgrat aqueix xicotet detall, superà l'aprovat, de bon tros.
La carta de postres es curta i amb poques, o cap sorpresa, per la qual cosa ens adreçarem directes a la ben coneguda 'Tatin tèbia amb gelat de vainilla' i una vegada més tornàrem a quedar bocabadats; -Brutal!- No cal res més quan una cosa està tan ben feta... L'acompanyant de l'àpat fou el Cava Reserva Brut Nature de Josep Maris Ferret Guasch -Fantàstic també!-
En definitiva, podem dir que fou un dinar que fregà de prop la perfecció; malauradament sense sorpreses però també sense l'aparició d'artificis i estrafalories innecessaries. Probablement alguna aposta una mica més arriscada podria ajudar a fer més atractiva la seua aposta gastronòmica, o també podria acabar estropejant-la... -Qui lo sait?- En qualsevol cas, el seguirem a partir d'ara.
Més avall adjuntem unes fotos que prenguérem durant l'àpat.

VIII Posa vi tasta vi

Aquest darrer dissabte, coincidint amb la festa a Sant Antoni del porquet, s'ha celebrat a Gata de Gorgos la vuitena edició del 'Concurs de tast de vi del terreny de la Marina Alta', un esdeveniment que a hores d'ara ja comença a gaudir de cert renom i tradició en la comarca.
Nosaltres no hi havíem estat mai,...-Però alguna vegada havia d'ésser la primera!- Allà ens varem trobar amb una jornada lúdica-festiva on el públic, com el jurat, té una participació ben activa gaudint també de l'oportunitat de tastar tots els vins presentats al concurs. Tanmateix, l'organització dóna unes fulles ad hoc que faciliten i permeten seguir la tasca de puntuació, amb l'ajut de l'operativa de servei ben preparada per poder-ho fer amb èxit.
L'esdeveniment es desenvolupà durant tot el matí, començant amb un esmorçar popular, tot seguit de les corresponents presentacions, el tast i l'entrega de premis.
Les modalitats d'enguany foren finalment quatre, amb el següent nombre de participants: vi blanc jove, 9; vi amb criança, 6; vi de giró, 7; i vi negre jove, 27.
A continuació adjuntem unes imatges que potser us donaran una millor idea de com va anar l'acte, però abans volem afegir un parell d'opinions al respecte: tot i que és un esdeveniment fonamentalment lúdic i que sens dubte va estar molt ben organitzat, estaria bé millorar les condicions de benestar dels participants durant el moment del tast, amb menys soroll ambiental i amb una mica de millor gestió del temps durant el desenvolupament d'aquest. Començant una mica més prest i estalviant la música en directe (que més bé torba i desconcentra!) per al final, probablement haguérem pogut dedicar un poc més de temps a gaudir de cada vi. I per altra banda, donat que la gent també fa les seues pròpies valoracions: - No estaria bé establir un premi popular?

Des de primera hora, la gent anava arribant a l'ample del carrer Sant Antoni

Ísland (3 de 3)

I amb aquest post tanquem la trilogia islandesa. Potser siga una mica diferent a la resta d'ací per la temàtica tractada, però... -"No sólo de pan vive el hombre"!- El primer fou de generalitats alimenticies, el segon de recomanacions gastronòmiques i el d'avuí, com ja estava anunciat, és un recull fotogràfic amb la cinquantena d'imatges que més ens han agradat d'entre totes les dutes d'allà.