El 23 de novembre de 2006 vaig assistir a una xerrada de Michel Guérard
al Kursaal. Ell ja tenia 73 anys i era l'homenatjat del “VIII Congreso ‘Lo
Mejor de la Gastronomia’”, quan aquests esdeveniments encara eren seriosos, i
no el circ mediàtic en què han acabat convertint-se. Per a mi va ser una
revelació. I des de llavors, cada viatge al sud de França l’he planificat
mirant com de lluny quedava Eugénie-les-Bains. Sempre hi havia una excusa per
posposar-ho, fins i tot he tingut la temptació d’anar-hi expressament. Però mai
havia arribat l’ocasió... fins enguany. La notícia del seu traspàs, ara fa un any, m’ho
va tornar a recordar.
Si investigueu sobre ell, trobareu un currículum ben nodrit de premis i
reconeixements. Però el que més ens interessa ací és la seua consideració com a
pare, impulsor o integrant del grup de fundadors de la nouvelle cuisine,
el moviment que a mitjan anys setanta va sacsejar la cuina francesa i va obrir
la porta a la revolució gastronòmica que vindria després. El crític Henri Gault
en va resumir l’esperit amb els seus “10 manaments”:
- No cuinaràs massa.
- Usaràs productes
frescos i de qualitat.
- Alleugeriràs la
carta.
- No seràs
sistemàticament modernista.
- Utilitzaràs, però,
allò que t'aporten les noves tècniques.
- Evitaràs els
marinats, el faisandatge i les fermentacions…
- Eliminaràs les
salses pesades.
- No ignoraràs la
dietètica.
- No disfressaràs les
presentacions.
- Seràs creatiu.
Tornant al nostre protagonista, vull compartir una anècdota que ens va explicar i exemplifica bé com les coses de vegades tenen un origen molt més simple del que imaginem. Segons ell, l’inici de tot açò que contem, almenys pel que el concerneix, no va ser fruit d'un estudi minuciós ni d'un recorregut planificat. Res d'això! Va ser per una qüestió més simple: l'amor. Ell ja havia començat una carrera meteòrica a París, primer com a reboster i després com a cuiner. Però, a principis dels setanta, va decidir deixar-ho tot per a acompanyar la seua dona, hereva de la “Chaîne thermale du Soleil”, una empresa d’establiments termals. Junts es van establir a Eugénie-les-Bains, on ell es faria càrrec de la cuina. I en un balneari, és clar, calia oferir una alimentació d’aprimament, més lleugera i dietètica que la de l’alta cuina francesa d’aleshores.
El restaurant que més ens atreia era La Ferme aux Grives, el germà “no estel·lat” però recomanat a la guia roa. Se’l descriu com un espai de cuina a vegades rústica, a vegades burgesa, d’ambient gascó i servei càlid. Una autèntica institució de més de trenta anys, presidida per una gran xemeneia que també s’empra per a cuinar. Un lloc que recorda l’escenari principal de La Passion de Dodin Bouffant: cuina de terrer i de jardí -com li diuen-, menú estacional sense carta i amb la de begudes ben senzilla. De vegades, menys és més.
Érem quatre a taula. Amb la qual cosa, a més dels aperitius, vam tastar el que segueix (ací podreu trobar més fotos dels àpats):