dissabte, 15 de novembre del 2025

Del bancal a l’aula: descobrint la fruita valenciana i els seus segells de qualitat

Sembla que no tot està perdut pel que fa al consum! De tant en tant apareixen iniciatives que ens desperten l’optimisme i que val la pena compartir.

Hem sabut que el CEIP Joanot Martorell, de la Vall de Gallinera, ha engegat un programa de col·laboració amb diverses entitats de productors hortofructícoles valencians. L’objectiu és implicar-les en un projecte educatiu que fomente entre l’alumnat el consum de fruita fresca, de temporada i de qualitat. Les distintes entitats participants —moltes d’elles DOP o IGP— han aportat fruita, materials didàctics i sessions divulgatives sobre el seu origen, el cultiu i els seus valors nutricionals.

La iniciativa pretén promoure hàbits saludables i fer valdre el producte local i/o certificat. En aquest sentit, l’escola, situada en plena zona de la IGP Cireres de la Muntanya d’Alacant, ha posat en marxa una proposta pionera que anima els més menuts a descobrir la fruita de temporada. “Es tracta d’educar en hàbits alimentaris saludables i, alhora, valorar el treball del camp valencià i la qualitat dels seus productes. Que l’alumnat puga conéixer i distingir les fruites de cada estació, descobrir com es cultiven i entendre per què és tan important triar productes de proximitat i qualitat”, expliquen Ana Sastre i Maria Esteve, les docents responsables del projecte.


La DOP Magranes Mollar d’Elx serà l’encarregada d’obrir aquest projecte tan ambiciós per a una escola tan menuda. Després arribaran els Perellons de la Vall d’Ebo i els Kakis de la Ribera del Xúquer, que ja han confirmat la seua participació. Al llarg del curs, es vol donar cabuda també a la resta de fruites amb distintius de qualitat del camp valencià, i que l’alumnat participe en tasts, tallers i activitats diverses. Tot això per acostar-los al cicle natural dels cultius, a la riquesa agrícola del nostre territori i als beneficis d’una alimentació basada en productes locals i de qualitat. També aprendran què significa que un producte porte un segell de qualitat. En definitiva: unir educació, salut i territori per formar els consumidors del futur.

dimarts, 28 d’octubre del 2025

#forerosverema25. Tres dies entre les vinyes d’Utiel-Requena

Acabada la trobada d’enguany, toca fer balanç: contar com va anar, tant per conservar el record amb els assistents com per compartir-lo amb els absents.

Hi ha moments a l’any que tenen gust de retrobament, d’aromes que parlen de terra, de vinyes i d’amistat. Un d’aquests és, sens dubte, la Trobada de Foreros, una cita anual que reuneix amants del vi i apassionats de compartir les seues experiències al portal de Verema. L’edició d’enguany ens ha dut a Utiel-Requena, terra del Bobal, de les bombolles valencianes i dels únics vins de finca del nostre territori.

El primer brindis fou a la FincaHoya de Cadenas, de Vicente Gandía. El capvespre tenyia de daurat les vinyes durant el primer encontre, i l’aroma de most en fermentació ja anunciava que el cap de setmana seria intens. Entre somriures i retrobaments, vam començar la visita a aquest celler amb cent quaranta anys i quatre generacions d’història, avui dins d’una finca de 350 hectàrees des d’on elaboren milions de litres.

Acompanyats per Diego, Maxi i Carlos, recorreguérem la nau principal de dipòsits i les de criança, tastant algunes elaboracions pel camí.

Per acabar, ens desplaçàrem a la casa pairal de la finca, on s’ubica el Museu Arte en Barrica. Llàstima que ja fos de nit i no poguérem gaudir del trajecte com cal. Allà mateix ens oferiren un tast amb els seus vins: Bobal Blanco 2024, una raresa que millora en cada anyada;  Bobal Brut, la novetat que completa la gamma de la botella xata; Bobal Negro 2022, el que va iniciar aquesta sèrie de Pepe Hidalgo; Clos de Gallur 2022, un parcel·lari singular; i Clos de Gallur Black 2020, la selecció “prohibitiva” de l’anterior.

Un sopar informal, protagonitzat per la gastronomia local, tancà la visita i la primera jornada.

El segon dia, i ben solejat. Era el torn de Bodegas Hispano+Suizas i l’energia contagiosa de Pablo Ossorio, amb la promesa d’una experiència memorable. I així, la visita fou una autèntica lliçó sobre passió, detalls i autoexigència, deixant clar per què aquest projecte s’ha convertit en pocs anys en un vertader referent del vi al País Valencià. Un celler sense tradició prèvia i que s’autodefineix com a “raro”, però que, amb ambició, innovació tecnològica, experimentació i elegància “musical”, obté any rere any resultats excepcionals.

diumenge, 12 d’octubre del 2025

Una cosa porta a l'altra! Deixant-nos dur per la Terra Alta...

L’esdeveniment

Dos anys després, hem repetit l’experiència formatgera que ofereixen a l’hotel Les Capçades per primavera i tardor. El format és simple, però efectiu, supose que per això ja han superat les deu edicions.

En l’entorn idíl·lic del jardí de l’hotel, proposen una representació de mitja dotzena de cellers de proximitat (enguany estaven: Herència Altés, Sant Josep Wines, Altavins Viticultors, Les Vinyes del Convent, La Botera i Bàrbara Forés), quatre parelles de taules de formatges preparades amb exquisidesa i perfectament organitzades (pasta tova, premsats, internacionals i blaus) i música suau en directe per acabar de crear l’ambient idoni. A l’altre costat, prop d’un centenar d’assistents il·lusionats, tant locals com forasters.

L’hotel es troba als afores d’Horta de Sant Joan, poble amb un nucli antic declarat bé cultural d’interès nacional, al sud de la Terra Alta, a la vora del Matarranya i a les portes del Parc Natural dels Ports.

A banda d’aquests atractius, i de tot el que hem explicat dels formatges, ofereixen una programació ben nodrida d’experiències gastronòmiques de primera línia. Ara mateix, la següent que tenen anunciada és un sopar harmonitzat amb els Corpinnat de Llopart. Llàstima tindre-ho tan lluny!

L’àpat

Aprofitant l’esdeveniment explicat, ens aproparem a conéixer “l’Hort”, restaurant de l’hotel “l’Hort de Fortunyo”, quasi a tocar de l’anterior. Es tracta d’una masia del segle XVIII, recuperada amb bon criteri, on es poden contemplar elements excavats en pedra i un hort-jardí que junt a l’edificació principal creen un conjunt encisador.

El restaurant està comandat per Paula C. Loureiro i Manuel Francés, que aporten experiència i professionalitat a una cuina que dóna protagonisme als productes locals i de proximitat.

Optàrem pel menú de temporada —el curt, perquè a la nit venien els formatges— i ens sorprengué especialment el paté de carabassa rostida, amb crunchy de llavors torrades, magrana i crema de quefir a les fines herbes. Ací podeu trobar fotos amb el detall de la resta de plats.

I què beguérem? Doncs entre altres, una agosarada proposta elaborada per Andrea Miró: un ancestral de garnatxa blanca de la Terra Alta, que es comercialitza en punta. És a dir, per degorjar! Òbviament amb instruccions de com en un àmbit domèstic... sense que et tiren de casa amb un bac al carrer!

L’enoturisme

Fa més de trenta anys que vaig visitar un celler per primera vegada. Allò, que era una excentricitat aleshores, s’ha convertit avui en un pilar fonamental del negoci de molts cellers: visites programades, explicacions simplones, uns vins amb alguna cosa per rosegar i pas al següent grup. És per això que ara mateix és una activitat que solc defugir, tot i que continue cercant excepcions que em semblen interessants.

L’audàcia d’Andrea Miró, explicada abans, ja havia despertat la meua curiositat. Dit i fet: contactàrem de vesprada amb el celler —que no té oferta enoturística— i ens reberen l’endemà.

En realitat, el celler el trobareu amb el nom de Jordi Miró, al poble nou de Corbera d’Ebre (el vell fou arrasat pels bombardejos de la Guerra Civil, i tot i no tindre la fama de Belchite mereix una visita i reconeixement especials).

Ens reberen Jordi i Andrea.  Mentre ella continuava amb les seues tasques, tinguérem amb Jordi una llarga i interessantíssima conversa. Ens contà com l’afició acabà sent un negoci que exporta la meitat de la producció, que a més a més ha tingut que créixer per fer lloc a les seues dues filles, Andrea i AÏda. En mostrà les instal·lacions i ens parlà de les 20 Ha de vinya que treballen: terra ben llaurada i tractada amb respecte, sense herbicides. 

També, de com i tot semblar un celler familiar, en realitat són més aïna 3 distints, amb projectes ben personals i diferenciats, que comparteixen un mateix espai físic, distribuint-se conceptes sempre alerta de no xafar-se.

I òbviament, ens explicà amb detall les 18 referències que elaboren (a la foto teniu les 3 que vam tastar, una per grup):

  •          Els 8 de Jordi (l’origen de tot): els cupatges i els procediments
  •          Els 7 (de moment) d’Andrea: textures de garnatxa blanca
  •          I els 3 d’Aïda: Serendipity, fruit de l’atzar

En definitiva, espenta, creativitat i coratge per fer uns vins amb ànima, que se’ns serviren ben explicats, amb la passió de qui els elabora! Moments de la vida que valen la pena...

dilluns, 1 de setembre del 2025

Paelles i arrossos valencians: més que un receptari, un veritable llibre de capçalera

De tant en tant, n’hi ha algun llibre que ens fa virar el rumb habitual, dient: això s’ha de contar! Paelles i arrossos valencians, d’Amadeo Faus i Alfred Martínez, és un d’aquests volums que mereixen atenció. Presentat a principis d’estiu, ja de primeres entra pels ulls: una edició acurada de NPQ Editores (Grup Editorial Sargantana), amb tapa dura, bon format, fotografies que desperten la fam i una maquetació tan clara que convida a embrutar la cuina.

Però si el continent sedueix, el contingut no es queda enrere. Més que un simple receptari —complet, ben estructurat i farcit d'opcions d'arròs no tan conegudes— és també una guia pràctica, clara i precisa. Hi trobem consells útils per a tothom: des de qui encara no s’ha atrevit mai amb l’art dels arrossos fins a qui es pensa que ja el domina. Trucs i secrets que normalment només s’aprenen després de molts ensurts i uns quants fracassos.


Amadeo i Alfred van al gra i posen el dit en detalls sovint oblidats: les preparacions bàsiques, la manera precisa de mesurar el líquid o la importància de mantindre la paella ben anivellada. Tot explicat amb passió i rigor, combinant el respecte per la tradició amb la voluntat d’innovar, sense caure en polèmiques estèrils.

Sí, hi trobaràs la paella valenciana de manual. Però també un ampli repertori d’arrossos —secs, melosos, de forn— i fins i tot fideuades que amplien el repertori domèstic amb productes de temporada i de proximitat. Propostes senzilles, ben explicades i amb garanties d’èxit.

En definitiva, si creus que ho saps tot sobre la paella, aquest llibre et donarà una bona lliçó d’humilitat… en versió tapa dura i amb fotos irresistibles. Perquè, al cap i a la fi, a l’arròs —com a la vida— sempre hi ha marge de millora.


diumenge, 31 d’agost del 2025

#PanelVerenaAlicante. Sessió de tast 28/8/2025.

 

Tot seguit us presentem les ressenyes dels vins de la darrera sessió de tast del Panell Verema d’Alacant, celebrada a Bodega Airén. Com sempre, podreu trobar aquests mateixos comentaris, enriquits amb els d’altres usuaris ací.


VIENTO SOBRE LA PIEL 2022. IGP Castelló

Tornem a retrobar-nos amb aquesta referència de la Cooperativa de Viver, quasi quatre anys després -per desembre de 2021, tastàrem l’anyada 2019-. I com ja dèiem aleshores estem davant d’una empresa agroalimentària moderna i innovadora. El nou encontre ens permet comprovar que el seu creixement qualitatiu continua millorant.

Vi negre, 100% Syrah de les zones més altes del Palància (a 670 msnm), amb quatre mesos de pas per bótes de roure francés, fent servir el 20% de raspa.

De color robí i capa mitjana, amb vora clara. Aromes, inicialment discretes, de fruita roja i balsàmics (herbes de muntanya). De glop agradable i saborós, però lleugerament astringent i amablement amargant. En evolució es va mostrar molt més seductor, exhibint notes sobre tot làctiques (xocolate).


BIGARDO 2021. DO Toro

Amb una aposta estètica moderna i innovadora, inclús en certa manera irreverent, Bodegas Bigardo defineix els seus vins com: “lógicos, auténticos, sin límites”. El celler situa el seu inici a 2016, però treballen amb vinyes (20 ha pròpies i 10 ha deixades) de més de quaranta anys. Artesania i intervenció mínima.

Vi negre de Tinta de Toro, de vinya cinquantenària, criat deu mesos en bótes de roure. La bandera del projecte, la seua creació més gamberra, com diuen.

dilluns, 25 d’agost del 2025

Pelegrinatge a Eugénie-les-Bains: seguint l’empremta de Michel Guérard


El 23 de novembre de 2006 vaig assistir a una xerrada de Michel Guérard al Kursaal. Ell ja tenia 73 anys i era l'homenatjat del “VIII Congreso ‘Lo Mejor de la Gastronomia’”, quan aquests esdeveniments encara eren seriosos, i no el circ mediàtic en què han acabat convertint-se. Per a mi va ser una revelació. I des de llavors, cada viatge al sud de França l’he planificat mirant com de lluny quedava Eugénie-les-Bains. Sempre hi havia una excusa per posposar-ho, fins i tot he tingut la temptació d’anar-hi expressament. Però mai havia arribat l’ocasió... fins enguany. La notícia del seu traspàs, ara fa un any, m’ho va tornar a recordar.

Si investigueu sobre ell, trobareu un currículum ben nodrit de premis i reconeixements. Però el que més ens interessa ací és la seua consideració com a pare, impulsor o integrant del grup de fundadors de la nouvelle cuisine, el moviment que a mitjan anys setanta va sacsejar la cuina francesa i va obrir la porta a la revolució gastronòmica que vindria després. El crític Henri Gault en va resumir l’esperit amb els seus “10 manaments”:

  1. No cuinaràs massa.
  2. Usaràs productes frescos i de qualitat.
  3. Alleugeriràs la carta.
  4. No seràs sistemàticament modernista.
  5. Utilitzaràs, però, allò que t'aporten les noves tècniques.
  6. Evitaràs els marinats, el faisandatge i les fermentacions…
  7. Eliminaràs les salses pesades.
  8. No ignoraràs la dietètica.
  9. No disfressaràs les presentacions.
  10. Seràs creatiu.

Tornant al nostre protagonista, vull compartir una anècdota que ens va explicar i exemplifica bé com les coses de vegades tenen un origen molt més simple del que imaginem. Segons ell, l’inici de tot açò que contem, almenys pel que el concerneix, no va ser fruit d'un estudi minuciós ni d'un recorregut planificat. Res d'això! Va ser per una qüestió més simple: l'amor. Ell ja havia començat una carrera meteòrica a París, primer com a reboster i després com a cuiner. Però, a principis dels setanta, va decidir deixar-ho tot per a acompanyar la seua dona, hereva de la “Chaîne thermale du Soleil”, una empresa d’establiments termals. Junts es van establir a Eugénie-les-Bains, on ell es faria càrrec de la cuina. I en un balneari, és clar, calia oferir una alimentació d’aprimament, més lleugera i dietètica que la de l’alta cuina francesa d’aleshores.


Avui Eugénie-les-Bains (o Las Aigas en gascó) continua sent un poblet tranquil de menys de 500 habitants, amb La Prés d’Eugénie al centre: el complex fundat per Michel i Christine Guérard. Amb un hotel que integra tres edificis amb diferents estils, quatre restaurants (dos d’ells amb tres i una estrella Michelin respectivament, el d’aprimament i al que ens referirem tot seguit), una cafeteria gourmet, un spa i una escola de cuina saludable, tot envoltat de jardins impecables.

El restaurant que més ens atreia era La Ferme aux Grives, el germà “no estel·lat” però recomanat a la guia roja. Se’l descriu com un espai de cuina a vegades rústica, a vegades burgesa, d’ambient gascó i servei càlid. Una autèntica institució de més de trenta anys, presidida per una gran xemeneia que també s’empra per a cuinar. Un lloc que recorda l’escenari principal de La Passion de Dodin Bouffant: cuina de terrer i de jardí -com li diuen-, menú estacional sense carta i amb la de begudes ben senzilla. De vegades, menys és més.

Érem quatre a taula. Amb la qual cosa, a més dels aperitius, vam tastar el que segueix (ací podreu trobar més fotos dels àpats):