II TROBADA DE LA TOMACA AUTÒCTONA

Des de Jesús Pobre ens ha fet partíceps de les seves festes i en elles hi ha un esdeveniment que us recomanem de manera molt especial.

Els que vulgueu saber com va anar l'any passat ho podeu trobar a http://tastatasta.blogspot.com/2010/08/temps-destiu-temps-de-tomaques.html o a la col·lecció de videos de http://www.youtube.com/user/agriculturaecologica#p/u.
La resta de l'interessant programa de festes està a http://www.jesuspobre.es/files/docs/diptic_interior_2011_08.pdf.

10.000 visites

La numerologia fa que tornem a estar de celebració, aquesta vegada per haver superat les 10.000 primeres visites. Una vegada més, gràcies a totes i a tots els qui us deixeu caure per ací de tant en tant.

S'en recordeu quan 10.000 era el bitllet més gran que hi havia?
Un bitlletasso d'apenes 60€!

MISTRAL. Oliva

En una fabulosa finca de tarongers de la partida Elca d’Oliva hi ha una pineda, i sota ella s’amaga una casota que s’ha anat fent gran al ritme que ha demandat el negoci que la ocupa, un restaurant que agafa el nom del vent que bufa del Noroest. No es tracta d’un restaurant gastronòmic i són molt poques les variacions de carta que es solen incloure però hi ha alguns aspectes que el fan suficientment interessant per ser ressenyat ací.

Com ja hem referit, el Mistral es troba envoltat per un entorn molt bonic que resulta especialment recomanable visitar en tres moments concrets: Qualsevol mig dia de primavera, quan el tarongerar està en flor i el seu aroma acompanya l’estada. –Si la primera vegada que hi aneu no és de dia, es probable que acabeu perdent-se pel terme-, durant les nits més fredes d’hivern quan la casota i el foc de la llar ens serviran de refugi i també en les més caloroses de l’estiu quan podrem gaudir de l’espai exterior, sota els pins. Tot i les darreres agressions arquitectòniques a l’edifici original, amb l’obertura d’una porta directa de la sala-menjador a l’exterior, l’edifici continua respirant autenticitat, la mateixa que la seva cuina on podreu trobar entre altres un variat assortiment d’arrossos, del que destaquem una saborosa fideuada, tot i que per estar feta amb espaguetis tallats resulta de complicada ingesta. -Que no us estranye si quan reserveu dinar us pregunten si ja sabeu el que demanareu: això és un bon senyal!-

A la carta hi ha, a més a més, entre els entrants alguns en forma de petits mossets que permeten autoconfigurar-se un menú 'degustació' que no existeix. Els plats principals els podríem anomenar de ‘solvència contrastada’, especialitats pròpies o amprades que amb el pas del temps han anat perfeccionant-se i que són garantia d’èxit. En la nostra darrera visita tastarem el polp amb all i pebre, el fetge d’ànec amb poma caramel·litzada i la ‘milfulles’ de corder i creïlla, tots tres molt bons però especialment els dos primers. Uns plats gens pretensiosos però que demostren honestedat amb el producte i domini de l’execució. Tot i la seva senzillesa, la carta de vins està a l’altura de la resta d’elements. D’ella beguérem un vi que cada vegada ens agrada més: Rafael Cambra 2, una barreja de Cabernets Franc i Sauvignon criada a l’idíl·lic poble de Fontanars. Servei correcte i molt amable.

En la part negativa podríem anomenar tres aspectes: les postres, on es nota el poc atreviment i on és una vertadera llàstima que no vagen una mica més enllà. A més de resultar avorrits, la presentació no és tampoc d’allò més lluïdora, el cafè que tampoc està a l’altura i els preus, que tot i no resultar excessius, no han acompanyat la tendència general de moderació experimentada en els darrers anys.

Quatre de Monjardín

Durant l’estiu aturem les sessions del grup de tast i es per això que disminueix considerablement el volum de ressenyes publicades. Però no desapareix,... i si l’any passat per ara li dedicàvem un post a Dos de Gramona, ara li ha tocat a Quatre de Monjardín, o més bé a 3+1. Coneguérem els cellers 'Castillo de Monjardín' durant l’edició d’Expovinoliva de 2009, quan ens va cridar poderosament l’atenció el blanc de Chardonnay fermentat en bota del 2007 i des d'aleshores no hem perdut de vista ni a ell ni a la resta de la ‘família’. 'Castillo de Monjardín' és un celler que podríem qualificar d'exemplar, adjectiu aplicable tant a la finca i les vistoses instal·lacions (modernes, molt evolucionades tecnològicament, amb serveis d'atenció al visitant i oferta gastronòmica) com a l’ampla gama de productes, capaç de satisfer un ampli ventall de demandes ben diferents. Tot i que els negres no gaudeixen de gran predicament, si parlem de blancs podem dir sense por d'equivocer-nos que en aquest celler es fan alguns dels Chardonnays més francs i fidels a la varietat, d’entre els existents en el mercat espanyol. Coneguem-los!:
Castillo de Monjardín Chardonnay ‘El Cerezo’ 2010. Vi jove monovarietal. Groc palla clar. Aromes fruitals on ens destaca el plàtan, i en certa mesura la poma verda. Untós i molt elegant, tot i la seva joventut. Varietal i amb sensacions finals d’acidesa.
Castillo de Monjardín Chardonnay fermentado en barrica 2008. De color groc palla lluent. Aromes torrats sobre el fons fruitat de la varietat (pinya i plàtan). Persistent, alcohòlic i amb forta acidesa final. Molt probablement anirà a més, però de moment no està al nivell del ja anomenat de 2007.

Castillo de Monjardín Chardonnay reserva 2006. Groc daurat intens. Aroma fumat i especiat amb bona integració de fruita, herbes, mel i mantega. Equilibrat untós i molt persistent. Evolució positiva durant el consum; l’havíem decantat, però la pròxima vegada li donarem més temps. -Un gran vi d’excel·lent relació q/p.-

Però hi ha quelcom més, el producte mediterrani per excel·lència, el qual els navarresos s’han adonat que també poden fer molt bé, l’oli:

Campos de Monjardín. Oli d’oliva verge extra premsat en fred. Monovarietal d’olives Arbequines, d’aroma fruitada i molt saborós, alhora que fi i delicat.

Picadetes

Per tot arreu ens trobem les famoses 'tapes' darrerament! Els 'gurús' de les tendències culinàries ja fa temps que venen dient que és un model amb molt de potencial i bones expectatives per a la seva exportació. I en això s'està; Fa menys d'un mes tenia lloc la "II Quinzena 'Tapas, salazones y vinos Alicante'", de la que ací ja ens férem ressò i ara acabem de tancar la lectura d'un suplement dominical de diari dedicat també al món de la tapa, pinxo, banderilla,... O com vulgueu dir-li

-I amb tot això, nosaltres no haviem de dir la nostra? Doncs clar que si, allà anem-. En el nostre entorn, parlar de 'tapes' és més bé parlar de picadetes, més que un tapa o pinxo presentats com a unitats individualitzades, en el cas de les comarques valencianes parlaríem de petites racions per compartir; un platet de sípia, de mandonguilles de carn o de baejo, de polpet guisat, d'escombros, d'ensaladilla russa, de clòtxines, de sang amb ceba,... en definitiva i com en la resta de l’estat; més que d'un menjar determinat, parlem d'una manera de gaudir a la taula (o mostrador). Una modalitat tant d’iniciar un àpat com de fer una menjada completa de manera més distesa i informal. I és que ja ho diem quan varem parlar d’anar de paella: compartir un mateix plat crea moltes complicitats.

Un platet de sípia i un de fetge mentre esperem el dinar són un bon exemple del que ací parlem.

El que venim relatant resulta d'allò més normal pels qui així hi estem acostumats des de sempre; però el xoc cultural es nota quan amb la mateixa naturalitat que ho fem ací intentem demanar una 'picadeta' fora de l'Estat. En aqueix sentit tenim dues anècdotes personals que compartir; la primera va tenir lloc a Paris, quan a deshora varem demanar un platet de formatge d'aqueixos que acostumen a servir després de les menjades. Després de molt insistir i davant de les cares d'estupefacció de cambrers i resta de personal aconseguirem sortir-nos amb la nostra no sense perdre la sensació d'estar fent una cosa 'rara'. La segona va tenir lloc també a una capital europea, a Berlín. Teníem el dinar reservat en un altre lloc però després de baixar del Fernsehturm varem veure una apetecible cerveseria a Alexanderplatz i ens va entrar gana de fer-nos la ‘dinadora’. No som gent a qui li agrade beure sense menjar i una vegada allà ens adonarem que la varietat de llangonisses quasi igualava a la de tiradors de cervesa. La complicació va venir quan varem haver d'explicar que volíem acompanyar la bier amb el tast d'algunes de les llangonisses que allí es servien, i no dinar amb l'enorme plat combinat que allà estan acostumats. Sols algunes llangonisses tallades, per picar!

De paella (2). Paella/es de L'Era

En la nostra col·leció de paelles no podien mancar les de L'Era, probablement les més conegudes a l'interior de la Marina Alta. Sense resultar espectaculars, agraden a tothom ja que es pareixen molt a les que cadascú ha estat acostumat a menjar a casa seva durant tota la vida, amb la particularidat d'estar fetes amb foc de llenya i amb una regularitat a prova d'ISO9000.

PAELLA MIXTA de L'ERA (agost 2010)

Després de molts anys sense anar-hi -No ho intenteu sense reserva!- tornàvem l'estiu passat, trobant-nos que tant picadetes (fetge i sipia) com la paella romanen exactament igual que fa dues décades, no així el pastís d’ametla, que ha perdut proporció d’aquest ingredient i amb ella, la glòria d’altres temps.