Borgonya: el vi fet territori

Si al post anterior parlàvem de vins de finca, el d’avui just estarà referit a un territori on aqueix concepte està treballat, classificat i perfectament estudiat fins a límits impensables. I més, des de la nostra perspectiva, on el terrer d’una Denominació d’Origen són els límits provincials, més de caràcter politicoadministratiu que no pas geogràfic, climàtic, ni geològic. Parlem de la Borgonya! I per alguna cosa serà que té fama mundial...

Tot ve al fil de la participació fa uns dies en una jornada dedicada a conéixer els vins i particularitats d’allà. Organitzada per la “Escuela de catas de Alicante”, la sessió maratoniana i magistral va estar impartida per Juancho Aseno, conegut divulgador i docent del món del vi. La jornada començà amb una introducció històrica, que a poc a poc s’anà acostant a l’actualitat, per passar després a fer una extensa volta per alguns dels més coneguts climats. Tot acompanyat d’un tast memorable i llarg -matí i vesprada- on tinguérem 25 referències que tastar tranquilament, les 22 anunciades més 3 bonus track.

A la Borgonya, un Climat designa una parcel·la de vinya, delimitada progressivament i amb precisió per l'home, i que ha estat reconeguda pel seu nom des de fa segles, sovint des de l'edat mitjana. Cada clima té unes característiques geològiques, hidromètriques i d'exposició específiques. La producció de cada Climat es vinifica per separat, a partir d'una única varietat de raïm, i el vi així elaborat pren el nom del Climat del qual prové. La personalitat del Climat s'expressa en el vi, anyada rere anyada, gràcies a l'experiència de l'enòleg. En cap altre lloc del món l'home ha intentat vincular la producció de vi amb el seu lloc de producció d'una manera tan precisa i íntima. Val a dir que el conjunt dels climats de Borgonya són patrimoni de la UNESCO des de 2015.

És per açò anterior que, llevat de per les varietats amb l'hegemonia respectiva de Pinot Noir i Chardonnay, no és fàcil entendre Borgonya! A més a més de les dificultats dels noms pels no francòfons, toca aprendre molta geografia i també història. Penseu que amb 30.000 Ha. acollides -la meitat de superfície que la suma de les tres DO valencianes, o la Rioja sencera- podem trobar fins a 84 DO distintes (AOC allà) ben classificades i organitzades per categories jeràrquiques: 9 regionals, 41 municipals (amb 562 primer cru!) i 34 Grands Crus. Ací teniu l’enllaç al mapa, per facilitar-vos tafanejar al detall. Per tant, alerta quan compreu una botella sols perquè llegiu el mot Bourgogne, i penseu que esteu enduent-se un producte de prestigi a preu de saldo! Segurament serà un vi regional que poc tindrà a veure amb els que han donat fama i prestigi a la zona vitivinícola més cara del planeta.

Com ja hem apuntat, parlar de Borgonya és indissoluble a parlar una mica d’història. De la d’Europa, des de l’època baix-medieval fins a la consolidació dels estats nació com ara els coneixem. Allà va estar Cluny, la gran abadia benedictina, exemple de vida monàstica i origen de la vertadera revolució espiritual de l’època. Segons Juancho, ací podem trobar un doble-eix de frontissa al continent Nord-Sud, Occident-Orient.

La xarrada posà especial atenció en les diferents etapes i contribucions que han fet de Borgonya el que és ara. I aquesta frase que reproduïm podria ser un poc el resum d’això: els grans vins de Bourgogne van estar dissenyats pels monjos (S.X-XIV), elevats a la cort pels ducs (S.XIV-XV), lloats pels il·lustrats (S.XV-XVIII), estesos pels negociants (S.XVIII-XX) i encimbellats pels vignerons (S.XX-XXI). Un mil·lenni durant el qual s’ha aconseguit d’aquesta terra que els distints climats superen els seus propietaris, constituint així l'essència mateixa del model de viticultura borgonyona.

Acabem amb les fotos de detall dels vins tastats acompanyades d'algun comentari breu d’impressions, curiositats i/o preferències recomanades.

Vins de "Pago" (finca, tros, clos...): Desmuntant la confusió

N’hi ha prou amb una ullada a la prestatgeria de vins de qualsevol lloc per trobar-ne una bona proporció on el mot "Finca", "Clos" -o "Pago" com es diu en castellà- encapçala la marca. Però, què vol dir realment aquesta expressió? I, sobretot, quants d'aquests vins compleixen realment els requisits per ostentar-la?  Al post d’avui, amb vocació més divulgativa que de costum, tractarem d’aclarir aquest concepte. Tot ve per una conversa que tinguérem a l’última sessió del grup de tast, on de tant en tant surten a relluir conceptes més confusos del que hom pogués pensar...

En l’àmbit col·loquial podríem simplificar dient que es tracta d’un tipus de vi fet sols amb raïm d’un mateix tros, amb característiques que el fan especial. I ací podríem haver acabat... Ara bé, açò no és tan senzill! Qui ens ho garanteix? I és més, suposant que això siga cert, com sabem que també ho són les condicions especials de la finca per produir tal vi? Hem de tenir en compte que, per norma general, a més especificitat en l’origen, major nivell reputacional. I així, basant-nos en aquests criteris de concreció i reconeixement, l’ordre ascendent qualitatiu del vi seria:

1.       Vi de la Terra

2.       Vi de qualitat de ...

3.       Vi amb Denominació d’Origen (DOP)

4.       Vi amb Denominació d’Origen Qualificada (DOPQ)

5.       Vi de Pago (*)

Com veieu, i al marge de qualitats organolèptiques -no ho interpreteu de manera absoluta-, normativament el Vi de Finca és la categoria superior dins d’aquesta anomenada piràmide de qualitat.

Sabent que una DOP és un segell de qualitat que atorga la Unió Europea a productes amb característiques específiques associades al lloc on es produeixen; i que compta amb organismes interns que certifiquen tant aquest origen com l’acompliment d’unes característiques generals dels productes, definides de bestreta. Més enllà del nom emprat, els vins de Pago correspondrien als que tenen una DOP pròpia per a la seua reduïda porció de territori, generalment d’un mateix i únic elaborador, la qual ha aconseguit demostrar per si mateix unes característiques pròpies excepcionals, ben diferenciades d’altres. És a dir, a escala administrativa, tindríem la mateixa figura però de manera exclusiva per a una finca.

Tanmateix, resulta ben fàcil d’entendre, que sols pel fet que un únic elaborador aconseguisca demostrar i regular amb criteris tècnics i tota la càrrega de contingut burocràtic que això comporta, que els productes d’una determinada procedència són únics i mereixen aquesta menció específica, ja és ben meritori. Uns valors excepcionals, com veieu, dels que s’aprofiten altres fent servir el mot com a simple estratègia comercial i creant la confusió en matèria de consum que ací tractem d’exposar.

Sabem que podem trobar productes parcel·laris, o d’una sola finca, d’altíssima qualitat que prenen la toponímia d’on es fan i no es tracta de menystenir-los, però el que tractem d’explicar ací és més aïna la diferenciació estrictament legal, de manera que no tinguem cap dubte en distingir-lo al tindre'l davant. I poder valorar cadascun en la seua justa mesura. 

Pel que fa al País Valencià, actualment sols n’hi ha 5 closos o finques amb DOP pròpia (a la imatge de dalt teniu els seus distintius), tots a la comarca de la Plana d’Utiel, que entre les seues elaboracions també compten amb referències acollides les DOP d'Utiel-Requena o València. És important saber també que un mateix vi mai podrà estar adscrit a més d'una.

Ara bé, per si fos poc amb el desgavell exposat, n’hi ha una associació -ara mateix amb 32 elaboradors- que distingeixen els seus vins amb un quadre de nom: “Grandes Pagos de España”. Però açò no és més que una agrupació on es barregen cellers que legalment són pago, amb altres que no. I el seu distintiu, sols una marca més! Entre ells, l’únic celler d'àmbit valencià és Enrique Mendoza Viticultor, qui té tots els seus vins acollits a la DOP Alicante. Supose que després del que acabeu de llegir; si us pregunten si els seus vins són vins de Finca -o Pago, en castellà-, ja sabreu què contestar! O, no?

Ausiàs: Creativitat i sabor, amb algun detall a polir

Teníem ganes d’anar-hi, i les expectatives eren ben altes. En general, no ens ha defraudat. Sens dubte, no tardaran a aconseguir l’estrelleta, i no sóc qui per posar en dubte els mèrits aconseguits. Però... hi ha hagut algunes coses que no han estat a l’altura i ens agradaria comentar-les. Qui ens seguiu ja sabeu que tenim un mapa de restaurants recomanables, actualitzada quan trobem alguna proposta destacable. De totes elles deixem testimoni fotogràfic. I també del cas que ens ocupa, però com amb algun altre precedent, pensavem que calia dir alguna cosa més. Coses bones, clar que sí! I alguna no tant...

Coneixem el local des de l’època de Juanisela i el seu famós cuscús. D’allò ja sols queda la xemeneia. El canvi més notable va arribar amb El Blanc, i va seguir amb Brou. Ara, sota el nom d’Ausiàs, l’espai manté la mateixa blancor, però llueix més, amb alguns detalls que li aporten calidesa. La fabulosa i enorme roba de taula, cada vegada més absent a tot arreu, en seria un bon exemple. En definitiva, un ambient net però càlid, modern però confortable, on es practica una cuina d’autor (amb el nom ja resulta obvi), creativa, amb referències clares a l’entorn. O almenys així ho expliquen, per després demostrar-ho als plats. Però anem per parts!

Malauradament la presa de contacte va ser nefasta, per incòmoda. Una rebuda forçada, que intentava mostrar una professionalitat més assajada que natural, es va delatar ben aviat per certes mancances: l’obsessió reiterativa per esbrinar la nostra procedència, no entendre l’idioma local, no saber encetar correctament una botella d’escumós o confondre ‘Tawny’ amb una marca d’Oporto... són alguns exemples del que dic. Però no li donem més importància a aquesta anècdota! Qué tot va anar a millor, i això és el que compta.

Pel que fa a l’àpat, el restaurant només ofereix dues opcions: un menú curt i un de llarg. El problema és que t’has de decidir quan fas la reserva. Una vegada allà, ni et pregunten. A més, s’ofereix una opció de maridatge, però sense més detalls. De fet, que els demanara la carta de vins quasi va semblar una excentricitat. Aquesta és digital, ben nodrida, però amb informació pobra. Personalment, preferisc saber la tipologia d’un escumós (BN/B/g/R/GR) que el seu cupatge. No obstant això, les recomanacions generals al respecte sí que van ser correctes.

Superats aquests petits entrebancs, el menjar va ser excel·lent. Des del primer fins a l’últim plat, vam gaudir d’una desfilada de creacions plenes de sabor, ben executades amb criteri i trellat. Entre els entrants vam tenir —i parlem de memòria, perquè l’altra cosa que vam trobar a faltar va ser alguna mena de constància escrita—: carxofa amb escuma fumada; pepito d’olivada amb bufa (la primera referència local); una altra escuma, aquesta vegada de fetge de conill; i un brouet d’all i pebre, del qual vaig trobar a faltar una cullereta per poder escurar-lo. El pa era de blat de la Marina, però amb oli de Jaén, del qual no ens van donar cap detall més.

Els plats principals, individuals i ben servits —com toca, per a no haver de fer maniobres de partició—, van tenir com a protagonistes: el bacallà, la carxofa, la sípia i el colomí. Tots ells saborosos, molt cuidats estèticament i, en molts casos, amagant un element sorprenent a sota que accentuava encara més el gaudi gustatiu del conjunt. A mode de ruptura entre les dues últimes propostes, es va servir un sorbet de pebrera en salmorra, que ens va semblar una genialitat absoluta. Pel concepte, per la pròpia elaboració i també pel moment del servei.

Supose que la delicadesa en les execucions, amb elegància i bon gust, d’Ausiàs Signes vindrà en bona part determinada també per la seua formació rebostera. Aquesta circumstància es va fer evident amb les postres: una de cítrica i l’altra de xocolate, ben compensades i gens empallegoses. Cafè correcte, acompanyat d’un servei de petit fours protagonitzat per un tros de panoet (ells en diuen ‘mona’, però per a mi la mona ha de dur-hi ou) amb escuma —una tercera—, aquesta vegada de xocolate.

Tot i els petits detalls que es podrien millorar, l’experiència global va ser excel·lent i sens dubte recomanable. S’esforcen per agradar —potser massa, com hem dit al principi—, sabent que són els grans candidats a la propera estrella que es repartirà a la comarca. No és casualitat que molts detalls apunten a estar buscant-la. Espavileu-vos a anar a Ausiàs abans que això passe i els preus pugen...

La Crosta i el seu maridatge perfecte: descobrint l'harmonia líquida d'un plat tradicional

La Crosta no només és una delícia gastronòmica, sinó també pot ser un gran repte pel maridatge. Avui explorem quina beguda l’acompanya millor, basant-nos en les vostres opinions i els nostres propis experiments. Un post dedicat especialment a qui haveu participat en la qüestió, en agraïment a les molèsties preses per contestar, o simplement per manifestar interès.

Una vegada de ja fa uns quants anys, quan em vàren preguntar pel maridatge ideal de la Crosta, no vaig dubtar: un cava rosat, vaig dir. Una resposta immediata, però realment poc contrastada. Ho pense moltes vegades, especialment quan passem pels dies de la seua celebració, i just aquesta setmana em va pegar per preguntar la mateixa qüestió per xarxes (Facebook i Instagram). Tenia curiositat per conèixer opinions diverses. I amb elles, he aprofitat per experimentar.

Però comencem explicant breument que és la Crosta. No oblidem que la xarxa és un espai global i potser n’hi haurà qui no ho haurà oït mai. Per simplificar-ho, direm que és un arròs a la cassola (de carn i sec) cuit al forn, on es cobreix d’ou batut la superficie d'arròs, creant una corfa alhora cruixent i esponjosa. Una recepta tradicional, de la qual ja podem trobar antecedents al “Llibre de Coch” del Mestre Robert (1520). Però just a Pego, al poble des d’on escrivim, té un dia dedicat en el qual és tradició unànime menjar-ne: el dimarts de carnestoltes, el dia previ a l’inici de la quaresma, la Crosta es converteix en el centre de l’àpat familiar i festiu.

L’altre punt que, no per obvi caldria deixar d’aclarir és l’objectiu de qualsevol maridatge. Més enllà d’una qüestió de gustos, és la cerca de l’harmonia perfecta. La d’una combinació on ambdós productes (sòlid i líquid) aconsegueixen mostrar els seus millors atributs de manera conjunta. O siga que ambdós guanyen més al assaborir-los combinats, que per separat!

I ja amb els antecedents plantejats, entrem en matèria. Pel que fa als resultats d’aquesta mini-enquesta, van revelar que el 42% va preferir vi negre, el 31% escumós, el 23% vi blanc i només un 4% va optar pel rosat. Dins dels negres, el monestrell va ser la varietat més esmentada, mentre que entre els blancs, la Chardonnay va ser l’única opció que algú va destacar. Una dada interessant és que el 12% de les respostes van escollir opcions de vi natural. Però ninguna va optar pel vi brisat, ni tampoc es va plantejar cap beguda alternativa diferent del vi.

A la vista d’aquesta disparitat, i a fi d’apartar prejudicis i poder donar una resposta raonada, la solució era fàcil: Per a saber-ho tastar-ho! Hem obert 3 ampolles amb rang de preu similar (al voltant dels 15€), una per cadascuna de les opcions majoritàries. I aquestes són les nostres conclusions:

• VI BLANC. Hem servit un Cillar de Silos 2022, un blanc de la Ribera del Duero, mono varietal d’Albillo Mayor. Un vi d’altura, expressiu, aromàtic i llarg, amb bona dosi de complexitat, ben guanyada en la criança en bóta. Tot molt bé, fins que s’ha trobat amb la crosta per davant, la qual l’ha arrasat, passant-li per damunt, com si d’un tren es tractés.
• VI NEGRE. Hem servit un Finca Xaconero d’Enrique Mendoza, mono varietal de Monestrell. Tanmateix alguns missatges s’havien referit a aquesta varietat de manera específica. Fresc, entre fruital i balsàmic, parlem d’un vi potent, però amb tanicitat llaminera, ben integrada. Per seguir l’exemple anterior en quan a la degustació conjunta, amb la crosta hi ha hagut just un xoc de trens, on cada sabor volia despuntar desbocadament sobre de l’altre. 2 galls al mateix galliner! Mal assumpte...
• VI ESCUMÓS. Finalment hem tingut el Cava Brut Nature de Guarda Superior Gran Reserva, Clos Gelida 4 Heretats de Vins El Cep. Un cupatge de Xarel·lo, Macabeu, Pinot Noir i Chardonnay, amb envelliment de 48 mesos: una delícia delicada i fina, cremosa i de bombolla discreta però ben present. Amb aqueixa força justa ha acompanyat la Crosta amb certa discreció, ajudant a netejar el greix del paladar a cada glop. Mantenint obert l’apetit de més Crosta, i també de més Cava. Amb una conjunció de textures en arribar a l’ou (cruixent contra cruixent) que mereix menció a banda. Com si es tractés de dos vells amics amb caràcter que es retroben, i es fan millors junts. Definitivament, ens quedem amb questa opció, on 1+1 semblen ser més de 2!

Conclourem dient que cadascú podeu continuar prenent-vos la Crosta amb allò que més us agrade (o us permeta la salut i/o la butxaca, com va dir alguna resposta), però que des del nostre punt de vista -i ara sí de manera contrastada- podem dir que amb un escumós Brut Nature (o “Pas Dosé”, si ho preferiu) especialment si és de llarga criança, hi trobareu un gran aliat, per no dir el millor. Una beguda de diumenge que -i açò no és aportació meua- a més a més és digestiva, i us ajudarà també durant la sobretaula, després de l’àpat.

La meua "Experiencia Verema València 2025"

 Just tancàvem el post anterior parlant de l’experiència Verema València d’enguany, la del seu XXV aniversari. Com en les darreres 4 edicions, hem tornat a estar-hi i aci us duem un resum d’allò viscut, amb especial atenció als tasts en què vàrem poder participar i el pas per la mostra, amb els descobriments que ens han semblat més interessants . Anem per feina!

Sense intenció de repetir-nos, però per no deixar coses soltes, reprenem el text, ara amb el detall dels escumosos de la ‘cata plenaria inagural’ de diumenge. Al post anterior ja vàrem apuntar poc dalt o baix el que hi va haver, però ací teniu la relació completa i ressenyada amb les nostres impressions:

• G1 Brut Nature, de Pérez Barquero. Original escumós de record generós
• PAS DOSÉ, de Mosnel. Franciacorta DOCG. Elegància cremosa.
• Brut Millesimato 2016, de Lo Sparviere. Franciacorta DOCG. Dolcesa amable.
• Gran Barrica, de Castell de Sant Antoni BN 2014. DOP Cava. Equilibri calculat.
• La Capella 2011, de Juve & Camps. Cava de Guarda Superior de Paratge Qualificat. Un Xarel·lo etern! I qué gran...
• Vintage 2016, de Louis Roederer. Champagne AOC. Finesa i subtilitat.
• Tantum Ergo Exclusive 2013, de Bodegas Hispano+Suizas. DO Cava. Cremositat i expressió.

Començavem dilluns amb el tast comentat de Bodegas Arzuaga Navarro "Arzuaga: Pasado, Presente y Futuro", qui la vesprada abans havia recollit el premi al “Millor projecte de sostenibilitat mediambiental”. La sessió estigué conduïda per Adolfo González i Javier Herrero, enòleg i cellerer respectivament, qui ens feren un recorregut per la història d’aquesta casa, que en poc més de 30 anys ha aconseguit esdevindré tot un referent de prestigi a la Ribera del Duero; ens parlaren de com viuen el moment actual; i també de com van configurant els seus projectes de futur, amb una renovació continuada com a base estratègica. I obviament, la millor manera d’exemplificar-ho era amb una bona mostra de vins, ben representativa de l'argumentari exposat: en tastarem que encara no han sortit al mercat, vins d'ara vigents i també d'històrics, trets de la sagristia. Tot seguit la llista amb les meus impressions personals:

• Arzuaga Crianza 2022. Estructurat i llaminer.
• Arzuaga Reserva 2020. Especiat, elegant i molt llarg.
• Arzuaga Reserva 2021. Balsàmic i saborós.
• Arzuaga Reserva Especial 2019. Suavitat madura.
• Arzuaga Reserva Especial 2020. Frescor en nas, densitat en boca.
• Gran Reserva 2019. Potència vellutada.
• Gran Reserva 2004. Caràcter i amplitud.
• Arzuaga Crianza 1996. Una curiositat, llastimosament ja fora de combat

Grata experiència! Però tocava continuar... El nostre pas pel Showroom enguany fou més fugaç, dedicant-lo a coses que ens resultaven menys conegudes, o que no teniem comentades en edicions anteriors. Ací va un xicotet recull amb allò que més ens cridà l’atenció aquesta vegada:

Un “quatri” ple de bambolles

Seguint l’actitud sempre constant d’aprofundir en el coneixement d’aquelles coses que m’interessen, just fa quatre mesos m’embarcava en l’aventura del Cava, inscrivint-me en l‘11a. convocatòria dels cursos que programa la DO, a través de la Cava Academy. Ho vaig agafar amb gana i poc després obtenia el “Certificat de Formador en Cava”. Com que li havia pres gust a la cosa, i la manera de continuar que proposen és la presentació d’un treball, en forma de tesi. També ho vaig fer, i la setmana passada rebia el reconeixement en forma de “Certificat d’Expert en Cava”. El treball, per a qui tinga curiositat, pren un dels tres temes proposats “la comunicació de la nova normativa de segmentació i zonificació al consumidor” i desenvolupa una proposta estratègica que du per títol “El cava, amb nom i cognoms”.

Veient com anaven les coses, i com que ho tenia fresquet, em vaig oferir als companys del grup de tast per organitzar la sessió de novembre dedicant-la al Cava i amablement em varen cedir en torn. Em coneixen bé i sabien que no perdria l’oportunitat de preparar alguna cosa ben especial. Per què negar-ho? Jo també tenia molt d’interés en que ho fos. Resultat: el tast número 116, dedicat als "Caves de Guarda Superior de Paratge Qualificat". En tastarem sis, d’entre els deu existents ara mateix al mercat: Mirgin Exeo 2016 i Mirgin Opus 2019, del Paratge Vallcirera, d’Alta Alella. Claror 2016, del paratge Can Prats, de Vins el Cep. I El Tros Nou 2010, La Fideuera 2014 i La Pleta 2014, de Codorniu. Qui va estar, sap que ho recordarà sempre.

Ja dins la roda del Cava, i ben engrescat com estava, des d’El Raconet de la Potingues em varen proposar muntar un taller divulgatiu sobre el tema, a portes de Nadal. Es celebrà a primeries de desembre sota el títol “De l’etiqueta a la copa”. Fou un tast amb harmonia gastronòmica, on l’objectiu consistia en aprendre conceptes que ajudaren a poder diferenciar escumosos, per tipus i/o orígens distints. Tinguérem Cava, però també Clàssic Penedés, Corpinnat i Ancestrals.

Per tancar el cercle del que he anomenat un quadrimestre dedicat als escumosos, aquest diumenge i dins del programa d’activitats de l’Experiència Verema València 2025, he participat al tast plenari inaugural “Espumosos del Mundo”. Celebren el 25é. aniversari, i coneixent com treballen no tenia dubte que ens prepararien alguna cosa sorprenent. Les expectatives no fallaren: hem tingut una raresa, dos Franciacorta, tres Caves (un d’ells de Paratge) i un Champagne. Tot acompanyat de l’interessant xerrada conduïda per Juan Such, on han participat Pepe Hidalgo, director tècnic de Juvé & Camps; Pablo Osorio, enòleg i soci fundador de Bodegas Hispano Suizas; Silvia Ortúñez, sumiller de Kabuki; i Maximiliano Bao, ambaixador de marca de Vicente Gandia.

#PanelVerenaAlicante. Sessió de tast 3/1/2025.

 

Tot seguit us presentem les ressenyes dels vins de la darrera sessió de tast del Panell Verema d’Alacant en la que he participat, celebrada al restaurant La Casita de Claudia. Com sempre, podreu trobar aquests mateixos comentaris enriquits amb els d’altres usuaris ací.

VEGATRASAL CRIANZA 2020.  DO Ribera del Duero

Segons l’etiqueta, és un vi elaborat per Bodegas Viyuela per a Minerva Lozano. Un Ribera del Duero d’encàrrec, per tant, amb una etiqueta que pretén ser atractiva. Moltes empreses ho fan, i algunes amb èxit notable.
100% Tempranillo de vinyes de més de 40 anys, de Boada de Roa. 16 mesos de criança en botes de roure francés. Color robí de capa mitja. Aromes de fruita negra madura. Balsàmic i especiat, però amb notes herbàcies. En boca és fresc i cremós, amb acidesa ben present i final amargós. Tanincitat lleugerament aspra. I finalment, torna la verdor ja referida.

VILLOTA MAZUELO 2022. DOQ Rioja

Quatre generacions i una vinya que treballen des de 1930, d'una finca amb gran diversitat varietal. Tot i les aliances passades, des de 2013 la família Pérez Villota està centrada en aquest projecte propi, anomenat legalment Viña del Lentisco, associat a Bodegas Familiares de Rioja.

Monovarietal de Mazuelo, criat 10 mesos en botes de roure francès. Vi parcel·lari d’una vinya plantada a 1985, del qual sols se’n fan unes 3.000 botelles. Color roig picota de capa alta. Lluent. Aromàtic, complementari i ben integrat. Podem destacar la fruita roja madura (nabius). Llaminer i mineral (grafit). Balsàmic (eucaliptus) i especiat (regalèssia). Acidesa ben present en boca. Molt probablement encara no estiga en el seu millor moment.

AURA SAUVIGNON BLANC 2023. DO Rueda

Des de la seua fundació, a 1972, Bodegas LAN ja apuntava alt, si tenim en compte el nom, que correspon a l’acròstic de les inicials de les províncies incloses a la DOQ Rioja. 53 anys després parlem d’un grup que disposa de 5 cellers en diferents DDOO. AURA representa la seua incursió de 2018 a Rueda, comprant el celler homònim. Entre altres accepcions, el mot fa referència al tel que envolta el raïm abans de ser veremat.

100% Sauvignon Blanc parcel·lari de la Finca Avutarda, de 15 hectàries. De verema nocturna. De color palla, daurat i lluent. Molt aromàtic, mostrant-se ja des del primer moment un protagonisme de les notes de fruita tropical, que ho envolta quasi tot (pinya, litxi,...). Trobem també una part fresca i vegetal, que ens fa recordar l’herba-sana. Amable en boca, fàcil de beure. Cremós.

VÍA ROMANA DO CAMIÑO GODELLO 2023. DO Ribeira Sacra

Situats a la subzona de Chantada, Adegas e Viñedos Vía Romana engeguen a 1998 amb la seua primera anyada de viticultura heroica, un tipus de conreu ben comú a la riba del Miño. Allà treballen 16 hectàrees de vinya pròpia, amb les quals elaboren un bon grapat de referències.

Vi blanc, monovarietal de Godello, treballat amb les seues mares durant aproximadament 1 mes. I que espera entre 8 i 9 mesos més, abans de sortir a la venda. De color clar, amb estels acerades. Poc expressiu en nas, notant-se aromes fruitals cítriques (aranja rosa) i també florals, junt a una part tímida, més umami. A l’entrada en boca encara es mostren restes de carbònic, que poc després se’n van. Estructurat, i amb amargor final.

MENTRE EL COMERÇ LOCAL AGONITZA: Reflexions des d'una peixateria

Servisca aquest document per a deixar-ne testimoni: 4 de gener de 2025, tanca l’última peixateria de Pego. I per posar en context a qui ens llegisca des de lluny, direm que no parlem d’un poble menut perdut entre muntanyes. Pego, a la Marina Alta, és una població valenciana de volum mitjà (ara mateix 10.632 habitants, segons l’INE), situada a 20 i 24 km respectivament, de les llotjes de Gandia i Dénia. Escric açò amb gran tristesa, quasi la mateixa que m’ha envaït en endur-me la darrera venda que els quedava: 410 g de galeres. Sé que no eren de prop -ja m’ho ha dit el titular, ara jubilat, com a peixater honest que és-. Com la resta del sector primari, el món de la pesca també està rebolicat, però això és un altre assumpte. 

El mal del cas és que no és un simple negoci més, no es tracta d’un fet aïllat. I la pena expressada, que m’ha fet escriure açò, ve per tornar a presenciar una fita més d’aqueix enderroc progressiu del que era un teixit comercial vigorós, el d’un poble realment viu. I del que a poc a poc no van quedant més que records d’infantesa. Una fita més enrere, la podem trobar en el tancament del ja oblidat mercat municipal. Quanta activitat desapareguda! Comercial, social... Enyorança de vida de poble sana, en definitiva! Ara, quan els mercats que van aconseguir sobreviure tornen a gaudir d’un nou moment d’auge -quasi sempre amb ajut de l’hostaleria-, el de Pego roman ben mort i soterrat. Capítols que ens porten a preguntar-nos sobre el futur real dels pobles en situació similar. Aquest, i altres, on tota classe de botigues van tancant de manera progressiva, sense relleu generacional, ni cap altra solució de continuïtat. Quina serà la següent desaparició, els forns? Alguns dels pegolins ja es publiciten als portals immobiliaris. Quina llàstima! Les generacions futures no saben el que van perdent-se...

L’objectiu d’aquest text no és assenyalar responsables; d’una manera o d’altra tots ho som. Ni tampoc trobar la solució màgica, que segurament ningú té. N’hi ha prou amb expressar una opinió personal que mostre una situació ben preocupant, i ens faça pensar al respecte. Arribats ací, segurament la primera pregunta que caldria fer-se seria: per què mentre les xifres de persones joves aturades continuen resultant esgarrifadores, els negocis locals -i també del sector primari en general- perden continuïtat? Igual ací l’administració està fallant, per no engegar polítiques afavoridores d’una rendibilitat més atractiva, per a determinades situacions. Sabem que es fan campanyes de suport al comerç local -I estan bé!-, però també que per elles mateixes no revertiran cap situació.

Resulta obvi que el model urbanístic generalitzat en les darreres dècades tampoc ha ajudat gens, fent que els centres urbans dels pobles s’hagen buidat. Els seus habitants -moltes vegades els de major capacitat adquisitiva- s’han anat desplaçant a les perifèries, on abans hi havia terres de conreu, seguint el model estatunidenc de “cotxe per a tot”. El cas pegolí encara és pitjor; els successius governs municipals de l'últim quart de segle han estat donant carta blanca per edificar en Sòl No Urbanitzable, la qual cosa encara ha potenciat més la diàspora pel terme. En definitiva, una sèrie de circumstàncies afavoridores de buidar els pobles, afavorint paral·lelament i encara més, la comoditat de comprar en grans superfícies, vertaderes guanyadores de la situació generada. Acaparadores fins i tot del temps de lleure de les persones.